Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Silenci, sisplau

Cal evadir-se d’una conjuntura asfixiant, de la tirania comunicativa de la immediatesa i de la precipitació de l’activitat quotidiana, i buscar la introspecció que permeti recuperar el sentit de la política i de l’acció social

Són temps que requereixen una profunda reflexió social i política per aconseguir sortir de la crisi polièdrica en la qual estem immersos. És necessari replantejar el funcionament dels nostres sistemes polítics democràtics, idear nous objectius socials, redefinir la nostra escala de valors i renovar conductes individuals i col·lectives. Per a això és imprescindible evadir-se d’una conjuntura política asfixiant, de la tirania comunicativa de la immediatesa i de la precipitació de l’activitat quotidiana, i buscar la introspecció que permeti recuperar el sentit de la política i de l’acció social. Necessitem recuperar, més que mai, el silenci.

Són moltes les virtuts que, sens dubte, té el silenci. Facilita la reflexió i és indispensable per a l’observació i l’escolta activa, requisits fonamentals per afrontar dificultats, situacions de conflicte i contextos convulsos. És bon aliat de l’aprenentatge, l’educació, el civisme, l’autocontrol i l’empatia; i és bon antídot contra l’obcecació, la confusió d’idees, la imprudència, la irracionalitat i la improvisació. El silenci és germen de pensaments, projectes i acords personals i col·lectius; i, encara que sembli contradictori, també té una gran capacitat comunicativa i és un poderós instrument de protesta. El silenci és respectuós i ens ofereix espais de meditació i d’assossec per poder actuar amb discreció, sensatesa i sagacitat. Malgrat això, desgraciadament són mals temps per a un silenci que antany va ser objecte de gran valoració i d’aforismes laudatoris.

En un món dominat per la incontinència comunicativa, el xarlatanisme mediàtic, el politiqueig estentori i l’exaltació dels xerraires, el silenci causa incomoditat, molèstia, inquietud i es considera negatiu. Menyspreem el silenci i ho percebem com a sinònim de debilitat, ignorància, marginació, aïllament o raresa. En política s’imposa la xerrameca al laconisme o al silenci pensatiu, i es prescindeix de la màxima de Shakespeare: “És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”. A les tertúlies triomfa la verborrea, la cridòria, la interrupció a l’interlocutor i la provocació verbal, encara que, com advertia Mark Twain, “és millor tenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i dissipar el dubte”. A les aules es premia més la participació i la desimboltura acadèmica que la reflexió, i a la vida social tenen molt predicament els parladors, llenguallargs, bocamolls i practicants contumaços d’una verbositat entabanadora, malgrat que, com diu el proverbi, els rius més profunds són sempre els més silenciosos.

Cal reivindicar el silenci, com va fer John Cage el 1952 a la seva obra 4’33’, una de les composicions musicals més controvertides i transcendents del segle passat. Amb l’intèrpret davant l’instrument i quatre minuts i mig sense una sola nota, Cage advertia sobre la necessitat del silenci i sobre la importància de la capacitat d’escoltar (en el cas de 4’33”, escoltar els sorolls de la sala de concerts que matisen el silenci, que demostren la diferència entre el silenci abstracte i el real, que ens revelen la subjectiva percepció i interpretació del silenci i que donen protagonisme a l’atzar). L’obra de Cage reclama experimentar el silenci, interpretar-lo amb llibertat i estar disposats a conèixer el que és indeterminat. També ens interpel·la sobre la responsabilitat de saber escoltar el soroll que prové del silenci, d’aguditzar els sentits i adonar-nos d’un entorn que, sense silenci, passa desapercebut, com passa avui amb alguns col·lectius socials oblidats. Un ferm compromís polític en poc més de quatre minuts.

Cal urgentment una política més silenciosa, perquè el silenci en política permet establir les bases del coneixement, del raonament, de la consciència i de la capacitat per mitigar el soroll que impedeix escoltar la ciutadania que pateix l’adversitat d’una funesta injustícia sistèmica i que, sense èxit, exigeix igualtat i un canvi de model social. Els parlaments no poden ser cambres anecoiques, però tampoc recintes de llenguallargs. Per parlamentar i pactar cal promoure actituds més reflexives. Sobren els discursos insubstancials que han arribat a convertir en paraules buides i trivials aquelles que, com democràcia, llibertat o justícia, fa anys que tenien un significat polític i social molt profund. Abunda l’insult, la injúria i l’esbronc. Escasseja la tranquil·litat, la placidesa i la dialèctica. La política ha de ser menys impulsiva i més assossegada, menys vehement i més respectuosa, menys passional i més equànime, menys visceral i més cerebral, menys grollera i més educada. Menys sorollosa i més silenciosa. Més silenci, sisplau.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.