Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La relativitat

Mentre durava l'última sessió de control al Govern, a l'interior de l'hemicicle semblava que el que de bo de bo importava era, una setmana més, la verborrea de Santi Vidal

Neus Munté, Oriol Junqueras i Artur Mas riuen al Parlament.
Neus Munté, Oriol Junqueras i Artur Mas riuen al Parlament.

Un estadístic ens confirmaria amb total fiabilitat que cada minut i mig, en alguna part del món hi ha un polític que declara que vol parlar “del que de bo de bo importa a la gent”. I després del mantra, llança una afirmació o pregunta sobre un tema qualsevol. Bé, en certa manera, és molt possible que el tema del que ha parlat interessi a la gent. D'una banda, perquè, ben explicat, qualsevol assumpte pot arribar a ser interessant. Penseu, per exemple, que hi ha persones a les quals interessa la filosofia tomista. (I després hi ha els estudiants de filosofia als quals interessa saber on és el bar de la facultat).

Però, sobretot el que passa és que de gent n’hi ha molta, i de molt diferent. Per això resulta tan senzill genèricament assegurar que un parla “del que de bo de bo importa a la gent”. Mentre durava l'última sessió de control al Govern, a l'interior de l'hemicicle semblava que el que de bo de bo importava era, una setmana més, la verborrea de Santi Vidal. Aquest home ja s'està convertint en el Van Gogh de la política catalana: no va vendre res en vida –política–, però triomfa de valent una vegada mort –políticament–. Bé, a algun diputat el que li importava era Twitter: mentre durava la sessió jo vaig tenir l'ocasió fins i tot de sumar-me a un manifest gràcies a un retuit d'una parlamentària; no puc calcular si ho havia penjat durant una intervenció del seu grup.

Entretant, també al Parlament, però fora de l'hemicicle, el que de bo de bo importava era la reunió de Rajoy i Puigdemont. Bé, i més enllà, al carrer, el que de bo de bo importa és la crisi del Barça, la història de la infanta Cristina, el sot de la carretera que no hi ha manera que arreglin, els diners de la clàusula sòl que el banc es resisteix a retornar-me o que el nen fa dies que està desganat i trist. Total, un bon merder si es vol encertar-la.

Però, tornant al Parlament, la veritat és que al president i al seu equip els importava de bo de bo que no es parlés molt d'aquesta reunió –nefanda– amb Rajoy. Vaja, diria jo. Si no, no s'entén que des de diumenge l'hagin negat tres vegades, ja ho sabeu, Sant Pere style. A Enric Millo, que es va atrevir a revelar-la TV3!, hi ha hagut temps de crucificar-lo en totes les posicions imaginables (fins i tot García Albiol es va apuntar a donar-li un parell de cops de martell). Una vegada escampada la trobada, hem assistit a un reguitzell de circumloquis i perífrasis, i matisos com que una conversa no és el mateix que una negociació (l'última vegada que vaig sentir parlar de la diferència profunda entre diàleg i negociació, els protagonistes eren el Govern i ETA: hem millorat). El més sorprenent era comprovar com qui es menjava el merder davant els periodistes era el cap de comunicació de Puigdemont, mentre que el president –que també és periodista– baixava les escales règies amb Neus Munté sense ser interpel·lat ni interromput en el seu camí a fer un cafè. Que no era per a tothom, ja s'ha vist.

Llegeixo que aquest dimecres fa anys, em sembla que 94, de la visita d'Albert Einstein a Barcelona. I ho sento, no puc evitar la referència: gràcies a ell sabem que tot, també en política, també en la relació entre veritat i mentida, és relatiu.

 Manel Lucas és periodista.