Selecciona Edició
Connecta’t

Omplir planes

Caldria saber quina mena d’escrit convenim a qualificar de poesia; si seguim així, rematarem la poca que queda

Maria Cabrera ha anat assajant diferents maneres d’omplir la plana en blanc a 'La ciutat cansada'.
Maria Cabrera ha anat assajant diferents maneres d’omplir la plana en blanc a 'La ciutat cansada'.

El premi Carles Riba de poesia del 2016 ha recaigut en una autora pràcticament inèdita, a part el premi Amadeu Oller del 2004, i en un llibre que conté 20 textos, o 21 si hi incloem el que fa de pròleg. En aquest, Maria Cabrera (Girona, 1983) ens informa que el títol coincideix amb el d’un llibre de Pere Calders (una novel·la inacabada que va ser recuperada el 2008); vindria a ser doncs una mena d’homenatge, llàstima que ho espatlla dient que no va acabar de llegir-lo, “i això que m’agradava”. La meitat dels textos es poden qualificar sense cap recança de prosa, encara que tres d’ells porten incloses algunes línies retallades; uns vuit es poden entendre, generosament, com a poemes, i un parell d’experiments textuals completen el lot. És un recull que resulta curt des de qualsevol punt de vista: ni és prou intens, ni és prou innovador, ni és prou captivador. No és agradable dir que algú no es mereix un premi, però aquest és el premi que van guanyar Blai Bonet, Agustí Bartra, Joan Margarit, Antoni Puigverd o Carles Camps i Mundó, per dir-ne només cinc a l’atzar de cinc dècades diferents, i ben diferents entre ells: la història hauria d’imposar una mica de respecte a l’hora d’afegir algú a la llista. De veritat, aquest és el millor dels 64 originals que s’hi van presentar?

Fa temps, massa temps, que es considera poesia qualsevol cosa que un autor, amb la connivència d’alguns amics propers, proclama com a tal; comença a ser hora d’elevar el nivell d’exigència o, dit d’una altra manera, de fer restriccions. Pel bé comú cultural, es tracta de saber quina mena d’escrits i de quines característiques convenim a qualificar de poesia; perquè, si no, si continuem així, ampliant el ventall de possibilitats fins a l’infinit, rematarem la poca que en queda. Això, per descomptat, no exclou el dret d’algú a escriure com li surti del barret; només vol evitar que aquest algú tingui la pretensió que els altres hagin de donar-li cap importància.

Superada la sorpresa que hagi assolit el Carles Riba, i malgrat que es tracta d’un conjunt desigual i diversiforme, La ciutat cansada no és una innocentada cridanera ni una trapelleria verbal mancada de sentit, que és el més habitual de trobar avui dia. Hi ha un esforç per crear imatges contundents —“deixa’m marxar amb la santa mula de la resignació llaurant-me sempre camp endins”— que contribueixin a transmetre un estat de desassossec anímic, i esporàdics intents d’incorporar una dimensió metalingüística —“era la dièresi més alta de la paraula traïció”—. En contrast amb això, costa no entrebancar-s’hi amb expressions que, si volien assolir el sublim, cauen en el contrari —“em puja el plor vagina amunt”—. Fa la impressió que l’autora ha anat assajant diferents maneres d’omplir la plana en blanc, sense cap pla traçat i obeint estímuls de molt diversa natura, en cerca de consolidar un estil propi que tot just s’insinua.

LA CIUTAT CANSADA

Maria Cabrera

Proa

64 pàgines. 15 euros

Paradoxalment, els textos més suggeridors són els de prosa estricta, contes brevíssims que malden per trobar l’aspecte absurd o misteriós de l’existència, com ara Taronja borda, que exposa la facilitat amb què sorgeix l’estranyesa en la intimitat d’una parella, o Vam gratar terra negrosa…, on s’anuncia un desenllaç apocalíptic, amb nens que decreixen perquè “se’n tornen cap al ventre de la mare”. Encara que no té la soltesa de Calders ni la seva naturalitat a l’hora de dur-nos cap al cantó fantàstic partint de la més absoluta quotidianitat, és possible que Cabrera tingui més dots per a la narrativa curta que per a la poesia.