Selecciona Edició
Connecta’t

L’accés a la llengua com un dret

Algunes iniciatives mostren que hi ha molts recursos a l’abast per fer arribar el català a la immigració

L’accés a la llengua com un dret

M’arriben veus del costós periple que de vegades han de seguir els estrangers que volen aprendre català, lligats com estan a l’organització dels cursos gratuïts del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) i també a la seva pròpia disponibilitat, no sempre compatible amb els horaris i els llocs de realització dels cursos. I jo responc amb la iniciativa que aquesta mateixa setmana ha començat a l’escola Torrent d’en Melis, del barri del Guinardó de Barcelona, tot un exemple que farien bé de seguir les autoritats de Política Lingüística si no volen que la llengua quedi reclosa a la torre de vori dels mateixos centres del CPNL.

Ja n’havíem parlat, del Torrent d’en Melis, en un article precedent (“Dilluns en català”), per esmentar la tasca de voluntariat lingüístic desenvolupada per algunes mares de l’escola amb altres pares i mares del centre, d’origen estranger, que demostraven interès per la llengua. Vist l’èxit de la iniciativa, ara han muntat un curs de català de nivell bàsic, amb l’aval del mateix CPNL —que certifica el títol— i amb l’acord dels diversos agents que intervenen perquè el curs sigui possible. Primer, les mateixes persones interessades en el curs, gairebé tot mares de l’escola, que han permès muntar un grup-classe de 25 alumnes; segon, l’entusiasme de la direcció, que facilita l’aula per a les classes una vegada s’ha completat la jornada lectiva ordinària; tercer, el centre del CPNL d’Horta-Guinardó que, un cop garantit el grup suficient, ha posat a disposició la professora del curs; i quart, l’AMPA del Torrent d’en Melis, que s’ha ocupat de tramitar una subvenció per garantir un element essencial perquè tot l’invent funcioni: un servei d’acollida per als fills de les mares interessades, que són alumnes del centre. Gràcies, doncs, a la confluència de tots aquests factors, aquestes mares, que pels motius que sigui no haurien tingut l’opció d’assistir a un curs normal en un centre del CPNL, poden seguir les classes amb regularitat en un entorn que coneixen i amb la tranquil·litat de tenir els fills —dels quals a casa solen ocupar-se en exclusiva— vigilats.

MÉS INFORMACIÓ

Es veu que el primer dia de classe a l’aula no s’hi cabia, i tot apunta que, així d’entrada, la iniciativa és un èxit. No és la primera escola on s’empesquen una cosa així, però bé estaria que propostes d’aquesta mena fossin més conegudes, compartides i, per què no, assumides per les autoritats com a mesures programàtiques de difusió de la llengua, perquè, ben mirat, els mateixos agents podrien confluir en els nivells més alts de l’administració: el Consorci per l’Educació de Barcelona i el Departament d’Ensenyament com a titulars dels centres; el mateix Consorci per a la Normalització Lingüística com a responsable de la docència; i la FAPAC com a aixopluc de les AMPA per a la gestió dels serveis d’acollida. Vist així, un programa d’aquestes característiques podria convertir qualsevol escola pública en un centre de normalització lingüística en potència.

A banda de la gestió de la iniciativa, aparentment senzilla si tots els elements conflueixen, destaca el sentit íntim de la proposta, que capgira la noció habitual del que esperem que sigui l’actitud de la immigració respecte de la llengua com un deure (“han de fer un esforç per integrar-se, i per tant han d’aprendre català”, sentim dir sovint) per convertir-la en un dret, per a l’exercici del qual convé aprofitar tots els recursos a l’abast, que són molts. És a dir, l’aprenentatge de la llengua catalana com un dret de ciutadania exercit des dels primers espais de socialització comunitària (l’escola pública on van els fills) i entès no pas com un fi —com si el foment de la llengua catalana fos un objectiu en si mateix—, sinó com un pretext per incrementar les habilitats socials de les persones a través de les competències lingüístiques i fer comunitat educativa. El foment de la llengua no pas per mirar-nos el melic sinó per fer coses amb la gent.

L’escola Torrent d’en Melis és una escola pública inclusiva de tota la vida, d’aquestes que ara, des de la celebrada innovació pedagògica, en diuen “tradicionals”. Doncs que duri.