Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Artur Mas no és Rosa Parks

Catalunya no és una nació oprimida, colonitzada ni ocupada. Les llibertats dels seus ciutadans estan perfectament assegurades

Mas, l'últim dia del seu judici.
Mas, l'últim dia del seu judici.

És una evidència que l'expresident català, jutjat per prevaricació i desobediència a una ordre del Tribunal Constitucional, no té res a veure amb Rosa Parks, la militant dels drets civils que es va negar a obeir el 1955 les lleis segregacionistes d'Alabama. Ho ha explicat a les planes d'EL PAIS-Catalunya el catedràtic de Constitucional i columnista Francesc de Carreras per il·lustrar precisament la utilització de la postveritat per part del secessionisme català.

Artur Mas no és Rosa Parks ni tampoc és un èmul de Martin Luther King, Mahatma Gandhi o Nelson Mandela. Catalunya no és una nació oprimida, colonitzada ni ocupada. Les llibertats dels seus ciutadans –les llibertats catalanes– estan perfectament assegurades, dins dels límits raonables en què solen estar-ho en el conjunt dels països de la Unió Europea. El reconeixement de la seva llengua pròpia i de la seva cultura es troba en uns nivells desconeguts en tota la seva història. El seu autogovern, que inclou competències de policia, mitjans de comunicació, educació i sanitat, és insòlit en la història d'Espanya i comparativament a la resta d'Europa. I no obstant això, Mas ha pogut comparèixer en un programa especial que li ha dedicat la primera cadena televisiva pública catalana, la de més audiència, al costat dels altres dos membres del seu Govern imputats per prevaricació i desobediència, i s'ha comparat amb Rosa Parks.

Rosa Parks no va voler obeir el conductor de l'autobús que la va comminar a seure a la zona reservada als ciutadans designats pel color de la seva pell com a subjectes desproveïts dels mateixos drets que la resta de la població. Artur Mas no va voler obeir una ordre del Tribunal Constitucional que el comminava a aturar les activitats d'organització d'una consulta en què es preguntava als catalans si consideraven que Catalunya havia d'organitzar-se com un Estat independent d'Espanya. La senyora Parks va desobeir la democràcia segregacionista d'Alabama i va rebre l’empara de la Constitució dels Estats Units, mentre que el senyor Mas va obeir la democràcia del Parlament català i va desobeir la Constitució espanyola per la qual es regeix també l'autonomia de Catalunya.

L’independentisme està intentant fabricar el cas d’una nació oprimida, obligada a buscar la independència unilateralment, com Kosovo

No estava en joc la llibertat d'expressió dels catalans, com ara no està en joc la llibertat d'expressió del Parlament català, comminat també pel TC a suspendre el seu full de ruta per a la celebració de la consulta secessionista. L'actual conflicte no existiria si fos una qüestió d'expressió lliure d'opinions i desitjos, tal com ha defensat la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en un article publicat a The New York Times. El problema al qual s'enfronta el Govern espanyol és que una de les seves comunitats autònomes, amb un Parlament de majoria independentista, porta cinc anys intentant celebrar un referèndum d'autodeterminació i fins i tot ha arribat a discutir sobre la conveniència de proclamar unilateralment la independència.

Extremant els arguments, l'independentisme està intentant fabricar el cas d'una nació oprimida, obligada a buscar la independència unilateralment, com Kosovo, per treure’s del damunt el jou insuportable que l'oprimeix. S'entenen aquestes incursions en el territori de la postveritat, perquè uns i altres acusen alhora el Govern conservador espanyol de passivitat i legalisme enfront d'un problema que només es pot resoldre pel diàleg polític, encara que històricament s'ha solgut tancar pel mètode expeditiu i repugnant de la força bruta.

També a l'hora de buscar analogies, l'independentisme català, afectat pel narcisisme propi de tots els nacionalismes, té un problema amb la seva percepció de les dimensions exactes del món. Catalunya és un país extraordinari, però petit. La demografia de la seva llengua és molt limitada. No té força coercitiva per desconnectar unilateralment. La seva societat està dividida en dues meitats, i no compta per tant amb una àmplia i persistent majoria independentista com és obligat per pretendre tal camí. Perquè el món mirés els catalans –el món ens mira, diu una de les consignes– haurien de fer-la molt grossa, una temptació prou atractiva per als socis anticapitalistes i antieuropeistes de la CUP que sostenen el Govern nacionalista amb els seus desitjos de convertir els somnis de desobediència civil en un Maidan barceloní que tractés a Espanya com si fos Rússia a Ucraïna. Aleshores, Mas, enarborant la bandera del caos, no seria Rosa Parks, sinó Steven Bannon i Donald Trump, cosa que no té avui gaire bona premsa, com a mínim a Europa.

MÉS INFORMACIÓ