Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

President Junqueras

Donada la intensitat amb què ERC i el seu líder practiquen el calladisme, poc es pot saber sobre quin model econòmic propugnen i en quin to discorreran les relacions amb el conjunt d’Espanya

Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat.
Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat.

La revolució dels somriures s’està tornant agra. Acostuma a passar quan, en minimitzar els fets i les paraules, s’acaba –com fa Artur Mas– justificant i no condemnant que uns abertzales exaltats –convocats o no– anomenin “puta” una fiscal en cap de Catalunya en l’exercici de les seves funcions. Si en una Catalunya independent tampoc tingués importància injuriar de tal manera una representant de la justícia, i si un expresident de la Generalitat no ho condemnés, el futur no és tan rialler com es postula.

Amb el fracàs del secessionisme, hi hagi o no una declaració unilateral que encara danyaria més les institucions de la Catalunya autònoma i generaria més friccions socials, la perspectiva més a mà consisteix en unes eleccions anticipades en les quals previsiblement Oriol Junqueras seria el nou president de la Generalitat amb el permís del partit d’Ada Colau, un partit que té aspectes de convertir-se en un catch all party, més pragmàtic del que se suposa i disposat a rectificar sempre que convingui.

En aquesta nova circumstància, la prorrogació sine die de l’agenda secessionista podria vorejar l’obstrucció actual però no sabem a quin preu. Esquerra Republicana, avui i ahir, no abunda en responsabilitat institucional i política. Respecte a demà, no ho sap ni contesta. A la vista de com opera ERC a TV3 i Catalunya Ràdio, qui sap si estant en el poder donaria plena cobertura pluralista o seguiria manipulant la informació i l’anàlisi, en termes que sovint tenen molt més de caciquisme mediàtic que de televisió i ràdio públiques, és a dir, pagades pel contribuent. Quan s’especula sobre una Generalitat en mans d’ERC ningú aconsegueix aïllar la incògnita sobre si el fair play tindrà prioritat o si els mitjans de comunicació adscrits al secessionisme seguiran sense tenir en compte tots aquells ciutadans de Catalunya que compleixen amb la llei, paguen els seus impostos i no desitgen viure en una Catalunya independent.

Avui, donada la intensitat amb què ERC i el seu líder practiquen el calladisme poc es pot saber sobre quin model econòmic propugnen, en quin to discorreran les relacions amb el conjunt d’Espanya ni si el respecte a la llei i la seguretat jurídica estaran garantits. Segons el delegat de relacions internacionals, Raül Romeva, Espanya no és un estat de dret. De manera complementària, donada la seva trajectòria com a eurodiputat, faria bé d’explicar a la ciutadania com és que Espanya pot ser estat membre de la Unió Europea sense estar homologada com a estat de dret. No és trivial. De la mateixa manera que és una inexactitud definir com a unívocament totalitària la realitat catalana d’ara mateix, ho és més negar la naturalesa d’estat de dret d’un país en el qual, constitucionalment, la redistribució territorial del poder de l’Estat ha donat a Catalunya les seves quotes més altes d’autogovern.

A la vista de les enquestes més recents i donada l’actual composició del Congrés dels Diputats, és dubtós que, amb personalitats com les dels diputats Gabriel Rufián o Joan Tardà, ERC abaixi el volum de la seva frontalitat, quan els moments són de consens i transacció. Els diputats Rufián i Tardà són indicatius de la política que perfilaria Oriol Junqueras si ocupés la presidència de la Generalitat?

Per a societats avançades, capaces de competir econòmicament i amb una economia productiva, el primitivisme polític d’ERC involucra un component demagògic que tant prediu la desobediència com negocia en la penombra. Val la pena considerar algunes hipòtesis de futur: per exemple, que en una Catalunya independent els partits polítics no secessionistes articulessin el bloc de la desobediència. Una altra hipòtesi és que, considerant impracticable la secessió, un govern d’Oriol Junqueras optés per tal ambigüitat que generaria encara més paràlisi en la vida pública –institucional, política i econòmica– i seria el portaveu monotemàtic dels sectors secessionistes en lloc d’intentar de manera representativa una integració cohesiva dels interessos del conjunt de la ciutadania de Catalunya.

En definitiva, caldria saber si estarem en la gerència d’una dilació o en el govern d’una Catalunya que vulgui ser plural i pròspera. A la vista dels silencis morosos de Junqueras ni una cosa ni l’altra, perquè el seu objectiu fonamental és que el poder arribi a les seves mans sense haver de fer res. Tal vegada ho aconsegueixi.


Valentí Puig és escriptor.