Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La norma i l’excepció

En les societats fracturades per la crisi, el referent és l’estabilitat. Trump ha fet caure l’última ficció: els diners han passat a ocupar el poder directament

A Los límites del deseo. Instrucciones de uso del capitalismo del siglo XXI, Esteban Hernández descriu el sistema de poder en què vivim com “un règim ambigu en el qual existeixen dues direccions, aquella que subjecta la majoria, en la qual les regles han de seguir-se, i la que permet la llibertat d’acció a determinats actors”. Dit d’una altra manera, mana qui té poder de sortir-se de les normes. I els sectors econòmicament més poderosos s’han instal·lat en l’excepció com a forma d’estar al món i així han construït una peculiar sobirania global, que creix paral·lelament a la deterioració del poder dels estats, que “depenen dels mercats per al seu finançament, és a dir, per disposar dels mitjans materials per al seu funcionament corrent”.

Si l’excepció és el que desequilibra les societats i trenca la possibilitat del pacte social, la resposta per aturar aquesta deriva rau a restaurar el poder de la norma. Com es pot aconseguir? Recuperant el paper de la política al descrèdit de la qual han contribuït esforçadament els mateixos governants des del moment en què es van lliurar per complet a les exigències dels poders econòmics sorgits de la mutació del capitalisme als vuitanta: polítiques d’excepció, desregulacions i privatitzacions massives, legitimació dels poders contramajoritaris, és a dir, renúncia a instruments reals del poder polític fins a entrar en una etapa de plena hegemonia de l’economia sobre la política.

Aquest període va entrar en fase límit quan va arribar al seu moment catastròfic: la crisi del 2008. Des de llavors, en unes societats fracturades en les seves classes mitjanes, es conjuguen dos fenòmens, el malestar i la incertesa, la retroalimentació dels quals pot produir estralls en l’espai polític. L’espectacle de la corrupció, en fer-se visible la promiscuïtat entre política i diners, mentre es fan recaure sobre els ciutadans els costos dels desajustaments del sistema, completa el descrèdit de la classe política. Si a això hi sumem una creixent percepció d’impotència de la política, es comprèn perfectament que els sistemes de partits estiguin en plena mutació, amb irrupcions inesperades a dreta i esquerra, davant les quals els partits tradicionals semblen incapaços de revisar els errors comesos i adaptar-se a les noves urgències. I només busquen estrènyer el sentiment desqualificant com a populista tot el que es mou.

Els règims d’alternança s’han esgotat perquè els dos actors que la garantien s’assemblaven massa. El discurs per a l’assalt al poder era sempre el del canvi que fructificava quan el partit governant havia perdut empatia i frescor, erosionat per l’exercici del poder. Ara el referent és l’estabilitat. I el qui guanya és el més agressiu en la promesa d’ordre destinada els sectors més desestabilitzats per la crisi. I el resultat l’hem vist, Trump ha fet caure l’última ficció: els diners han passat a ocupar el poder directament.

Com aturar aquesta deriva? Es parla de la necessitat de moralitzar el capitalisme. Moralitzar suposa posar límits. I el capitalisme per definició no els té: qui guanya arrasa. Som, a més, en un escenari en què no hi ha alternativa sistèmica. Només hi ha diverses decantacions del capitalisme. Per tant, no hi ha pressió externa perquè el sistema s’autolimiti, a la manera dels anys de postguerra. No és una qüestió moral, sinó política. Aquesta ha de submergir-se més i millor en la societat, per recuperar el paper de poder dels qui no tenen poder.

Encara que els seus hagin preferit el discurs polític de l’excepcionalitat permanent, crec que Errejón l’encertava quan proposava una revolució que pot semblar conservadora però és l’única possible: intentar reactualitzar el pacte social que un dia va ser viable i que des dels anys vuitanta s’ha anat liquidant sistemàticament. Hem passat de la ciutadania als experts, de la participació a la indiferència i la por, de la confrontació ideològica al discurs del millor dels mons possibles.

Cal tornar a la política sense por a retornar poder als estats nacionals, per compensar el vertigen de la globalització accelerada. I posar normes als qui s’emparen en l’excepció. Com diu el recent Premi Nobel d’Economia, Jean Tirole: “L’economia de mercat no té raó a priori per generar una estructura de xarxes i de riqueses conforme al que voldria la societat”. I aquí es necessita la política.