Selecciona Edició
Connecta’t

“L’aplicació del protocol contra l’ablació és perversa”

La investigadora Adriana Kaplan denuncia que la “via coercitiva” dels Mossos no és l'adequada per prevenir la mutilació genital

L'antropòloga Adriana Kaplan, directora de la Fundació Wassu-UAB.
L'antropòloga Adriana Kaplan, directora de la Fundació Wassu-UAB.

El cas d'una parella de Guinea a la qual la Generalitat va detenir i va apartar els fills després que una pediatra detectés, erròniament, que les nenes havien estat sotmeses a una ablació, ha tornat a despertar el debat sobre l'abordatge de la mutilació genital femenina (MGF). A Espanya, on hi ha unes 17.000 nenes en risc de sofrir una ablació, aquesta pràctica és il·legal. Catalunya, on resideixen més d'un terç d’aquestes, disposa d’un protocol del 2002, en el seu moment pioner, per abordar els casos de risc, però la seva aplicació és controvertida. L'antropòloga Adriana Kaplan, directora de la Fundació Wassu-UAB, que treballa en la prevenció de la MGF i ha aconseguit aixecar el veto sobre aquesta pràctica a Gàmbia i promoure una llei per combatre-la, alerta que les polítiques contra l'ablació no estan funcionant. “El protocol de la Generalitat no funciona perquè la seva aplicació és perversa. El primer nivell del protocol parla que des dels serveis d'atenció a les persones [atenció primària, escoles i serveis socials] cal fer un treball de sensibilització. El problema és que s'estan saltant aquest nivell i la prevenció la fan els Mossos d'Esquadra. Han assumit que ells formen part d'aquest primer nivell quan no és així”, apunta.

El cúmul d'errors administratius que va sofrir la família d'origen guineà resident a Sabadell no és un cas aïllat. Amb Bintou Kebeek, una gambiana de 39 anys i mare de sis fills (tres de les quals, nenes), també es van equivocar. “Anava a viatjar al meu país i, malgrat tenir l'aval mèdic i signar el compromís contra la MGF [un document que subscriuen els pares per garantir la integritat de les seves filles quan viatgen als seus països d'origen, on l'ablació és una pràctica comuna], la policia no em va deixar sortir i ens van retirar els passaports”, explica Bintou, que a més col·labora amb la Fundació Wassu-UAB i va viatjar a Gàmbia amb Kaplan per participar en tallers de formació al seu poblat. La segona vegada que ho va intentar, ja amb el beneplàcit de la policia, tampoc va poder viatjar al seu país per un retard burocràtic als jutjats, que no havien retirat la denúncia. La família, que disposa d'uns recursos econòmics limitats, ha perdut més de 4.000 euros en els passatges que no ha pogut utilitzar.

Sobre el paper, el protocol de la Generalitat defensa una “resposta integral” a través de la “mediació comunitària” en les famílies i la “formació” dels professionals. Hi ha tres nivells: prevenció, detecció i atenció. La via judicial, assenyala el document, “és l'últim graó del procés i únicament” s'utilitzarà quan els primers nivells d'assistència –salut, ensenyament i serveis socials– hagin fallat. Kaplan assenyala, no obstant això, que aquestes pautes no s'estan complint. “A Catalunya hi ha dues vies: la coercitiva i punitiva, capitanejada per la Generalitat i que exerceixen els Mossos, i la preventiva, basada en el coneixement, la formació, la transferència del coneixement i l'acompanyament en els casos”, lamenta la investigadora. “Amb qui tenen relació les mares és amb la pediatra, la infermera, la treballadora social… i és amb elles amb les quals ha de parlar i treballar la prevenció, no amb un policia que de sobte es presenta i s'erigeix com a interlocutor amb la comunitat. Amb mi no parla un policia, parla la mestra dels meus fills”, resol la investigadora.

Kaplan insisteix que els professionals “no estan formats”, com ordena el protocol. “Els Mossos fan intervencions in extremis o rutes per les escoles i centres sanitaris, però en una xerrada d'una hora i mitja no pots desconstruir els prejudicis. És una pràctica que, als nostres ulls i els dels drets humans, es considera bàrbara i aberrant, però als ulls d'aquesta família és el millor que poden fer per a aquestes nenes. Mentre tu pensis que la mare és una criminal que no cuida les seves filles, la teva mirada serà diferent. El temps, el contingut i el coneixement són fonamentals”, explica. D’altra banda, la Generalitat, que arran del cas de la família de Guinea va anunciar que revisarà el protocol, va assegurar fa uns dies que el Departament de Salut ha format 255 sanitaris el 2016.

La investigadora apunta que la metodologia de Wassu-UAB s'ha aplicat amb èxit en alguns municipis del País Basc, a l’Aragó i pròximament a Andalusia, gràcies al suport econòmic de la Fundació La Caixa o el Ministeri de Sanitat. No obstant això, malgrat tenir base a Barcelona, la fórmula de la fundació no ha penetrat a Catalunya, excepte en comptats municipis, com Badalona i Santa Coloma de Gramenet. “Catalunya està excloent la via preventiva sistemàticament i va sempre per la via punitiva”, denuncia.

I el pitjor, adverteix, és que pel camí desapareixen nenes. La fundació disposa d'un mapa de mutilació genital femenina que els ajuda a monitoritzar els moviments demogràfics de la població en risc. Kaplan ultima una nova edició del mapa però sospita que moltes nenes poden haver tornat als seus països d'origen. Davant el temor que la policia truqui a la porta, els pares les fan tornar. “No sabem quantes nenes han tornat al seu país. En aquest nou mapa volem comparar si el nombre de nenes que ha marxat és igual al nombre de nens. El que sí que sé és que entre el 2012 i el 2015 hi ha 412 nenes gambianes que ja no hi són”, lamenta.