Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pitjor feina i pitjor pagada

Ha fet cinc anys de la reforma laboral que va aprovar el PP amb els vots de Convergència. La paraula clau va ser “flexibilitat”. I el que tenim ara és, certament, més flexibilitat

En una època en què estem aprenent a marxes forçades que no totes les evidències són acceptades com a tals i que els arguments més variats poden acabar conduint-nos a decisions irracionals, parlar de feina i dignitat resulta aventurat. Fa gairebé deu anys que estem en crisi econòmica i veiem que estem entrant en una altra època. El treball i la seva relació amb les trajectòries personals, amb la construcció de caràcter i identitat o com a porta a l’emancipació i la construcció estable de nous nuclis familiars, ha anat deteriorant-se, ha anat perdent bona part de la seva condició vital nuclear. La discontinuïtat contractual s’ha convertit en norma per a molts dels menors de 45 anys. Per a la majoria, els salaris han anat perdent terreny, les condicions de treball són pitjors, les dificultats per arribar a final de mes han crescut.

Ha fet cinc anys de la reforma laboral que va aprovar el PP amb els vots de Convergència Democràtica. La paraula clau va ser “flexibilitat”. I el que tenim ara és, certament, més flexibilitat en les entrades i sortides de les ocupacions, més flexibilitat per als ocupadors a l’hora de decidir la durada de jornades i la distribució d’horaris, més flexibilitat per reduir salaris sense la cotilla dels convenis, més flexibilitat per convertir la contractació a temps parcial en un parany per als qui volien conciliar millor feina i altres tasques i veuen que acaben treballant molt més del que volien sense que el salari acompanyi aquesta dedicació més gran. Després d’aquests cinc anys, la conclusió sembla clara: s’està creant més ràpidament ocupació que abans, però també ha augmentat la inseguretat (la qual cosa implica menys capacitat per reivindicar drets) i s’ha reduït el salari (la qual cosa torna a augmentar la inseguretat i incrementa la proporció de treballadors que no poden viure del seu sou).

La situació a Barcelona ciutat és un exemple que ens mostra els efectes de la combinació de canvi tecnològic, legislació laboral “flexible” i preponderància del sector serveis: més de la meitat dels aturats són més grans de 45 anys, tenen educació bàsica i fa més d’un any que busquen feina. Els contractes indefinits són un de cada deu (13%), i quatre de cada deu són d’un mes o menys de durada (36’9%). Els sous han baixat per als qui ja cobraven poc, mentre que segueix passant que les dones cobren un 25% menys que els homes per una mateixa ocupació. En una enquesta recent que l’Ajuntament de Barcelona ha realitzat entre els usuaris dels serveis socials, es posa en relleu que un 20% d’aquests treballen però que no poden subsistir sense rebre algunes de les variades prestacions existents. Dues terceres parts d’aquest col·lectiu de treballadors pobres reben menys de 600 euros al mes per la seva tasca. Es detecta així mateix la deterioració de les condicions de salut que aquesta situació acaba provocant. Veiem també que l’existència de fills agreuja els problemes. De la mateixa manera que pagar un lloguer ho dificulta tot encara més, i en aquest col·lectiu el 80% està en aquesta situació.

En el conjunt de l’àrea metropolitana la situació és encara més greu. És un tema estructural. Tan estructural que ha decidit en bona part el duel entre Valls i Hamon en les primàries del Partit Socialista Francès. Com titulava Le Monde, el treball i el seu futur va ser una de les claus que va distanciar els dos candidats. Valls seguia prometent plena ocupació i recuperació de les condicions laborals precrisi, Hamon va afirmar que calia avançar cap a una renda universal davant la disrupció tecnològica i laboral. Si bé no sembla fàcil aconseguir aquest projecte en dos dies, el que sí que hauríem de fer és modificar la legislació laboral, fixar un salari mínim digne i avançar en una renda de garantia d’ingressos, a l’estil de la que existeix al País Basc des del 1989 (que assegura prop de 700 euros al mes), que permeti a la gent sense recursos suficients viure amb dignitat sense haver d’acumular tràmits burocràtics, anades i vingudes a diferents proveïdors d’ajuda, i una estigmatització generalitzada de la seva personalitat. I que a més, permet compatibilitzar feines mal pagades amb complements que permetin arribar al mínim vital. Allà és el 3% de la població la que rep aquesta renda. A Catalunya no arriba al 0,5% els qui accedeixen al PIRMI. No és un tema només de concert i de finançament el que explica les diferències. És també un tema de prioritats. És un tema de present i de futur que no pot improvisar-se en dos dies, però que és imprescindible encarar amb serietat.