Selecciona Edició
Connecta’t

Oxigen per a Catalunya

Malgrat l’efervescència judicial, Rajoy ha de plantejar solucions dialogades

Vista general del ParlamentParlament de Catalunya
Vista general del Parlament/Parlament de Catalunya

Amb l’inici dels judicis a dirigents secessionistes per la seva actuació en la convocatòria del 9-N del 2014 i altres episodis del procés, la qüestió catalana entra en un bucle complicat i perillós. Complicat perquè dificulta encara més el plantejament d’un diàleg polític estructurat, única via per canalitzar-lo. Perillós perquè qualsevol resolució judicial, per elegant, matisada i sofisticada que sigui, acaba en un veredicte –innocència o culpabilitat–, el caràcter binari de la qual sol ser matèria inflamable quan es processa i interpreta des de l’escena política.

Significa això que és ineluctable el descrèdit o la humiliació dels protagonistes, diferents i fins i tot oposats entre si, d’aquest drama? Que és ineludible l’increment de la tensió entre catalans i entre bona part d’ells i el conjunt dels espanyols? Que el xoc de trens –per més que desigual, sempre nociu per a tots dos combois– està descomptat?

No. L’escenari pessimista és probable. Però volem creure que evitable. Com? Encapsulant el bucle de tendències que condueixen a l’enfrontament. I obrint juntament amb aquest (per desgràcia, no és realista el somni d’anul·lar-lo) una dinàmica positiva de diàleg. Encara que la tensió sigui màxima? No seria el primer cas en la història en què, mentre s’agreugen les hostilitats, es parla i es negocia, i amb resultats.

Per a això, és indispensable que el Govern de Mariano Rajoy doni un cop de timó a la seva política catalana. Durant molts anys va ser agressiva, es va dirigir contra les posicions –encertades o errònies– d’una majoria de catalans. Després va capotar en la passivitat, externalitzant els seus costos mitjançant la seva exclusiva reexpedició al poder judicial. Recentment, ha començat a rectificar, mitjançant l’intent d’un diàleg, de moment tímid i insuficient.

El Govern d’Espanya, que ho és també dels catalans, ha de sortir a l’encontre del que inquieta a aquests i a aquella, encara que incomodi. Seguir avui en la paràlisi implica –atesa la textura estratègica del secessionisme, que pot maleir-se, però existeix i persisteix– que per prosseguir amb el discurs exclusiu del manteniment (indispensable) de la legalitat, caldrà endurir postures, endinsant-se en vies repressives indesitjables.

I si aquestes arribessin a escantellar, absorbir o retallar l’autonomia, la probabilitat que la immensa majoria dels catalans flanquegessin postures radicals de les quals avui discrepen, seria elevada. El model de la Constitució del 1978, forjat per organitzar la democràcia i per incorporar les ànsies autonomistes –en primer terme, de Catalunya–, s’abocaria al fiasco. En aquest cas, Rajoy serà el seu primer culpable.

Cert que l’actual efervescència no és el moment òptim propici a una oferta completa i articulada, perquè els qui haurien d’escoltar-la ara estan en la seva autodefensa, en el cultiu d’un martirologi rendible o en el càlcul preelectoral. Però pot proposar-se un mètode, un fòrum de debat creïble, un temari. Per dir en veu alta als catalans encara no abduïts per l’enfrontament i la desobediència –encara que sembla que constitueixen la majoria social–, que són escoltats. Amb lleialtat.

Potser Espanya pot governar-se sense l’entusiasme dels catalans. Però no pot ni tan sols existir contra Catalunya.