Selecciona Edició
Connecta’t
DEBAT SOBRE ELS PREMIS LITERARIS

Juan Marsé: “La literatura no té res a veure amb les vendes”

L'escriptor, que va dimitir el 2005 com a jurat del Planeta, recorda l'experiència i entra en el debat sobre els premis privats. "No em penedeixo del que vaig fer", diu, "ho tornaria a fer"

L'escriptor Juan Marsé a casa seva, a Barcelona.
L'escriptor Juan Marsé a casa seva, a Barcelona.

Juan Marsé (Barcelona, 1933), premi Cervantes 2008, autor d'Últimas tardes con Teresa i premi Planeta 1978 per La muchacha de las bragas de oro, va protagonitzar el 2005 una de les polèmiques més sonades en la història dels premis comercials a Espanya quan va dimitir com a jurat del guardó més dotat després del Nobel (601.000 euros) després de declarar sobre les obres presentades a concurs: "El nivell de qualitat mitjana d'aquest any no només és baix, és subterrani”. En aquesta breu entrevista recorda aquella experiència i se suma al debat de Babelia sobre el paper dels premis comercials literaris a Espanya.

PREGUNTA. El 2005 va dimitir com a jurat del premi Planeta. Com va ser el procés que el va portar a prendre la decisió?

RESPOSTA. L'experiència viscuda l'any 2004 com a membre del jurat va ser molt negativa, molt frustrant. Després d'haver-me d'empassar la decisió d'aquell any, una novel·la de la senyoreta Lucía Etxebarria vergonyosament buida i elogiada per gairebé tothom, davant de l'actitud servil del jurat em vaig plantejar dimitir. No només per la novel·la en si, que no era pitjor que altres igualment distingides, sinó per la sospitosa obstinació del jurat a atorgar-li mèrits que no tenia i a premiar-la per aquests mèrits. No obstant això, vaig pensar que potser tot es podria arreglar i vaig decidir esperar a veure com es presentava el premi de l'any següent. I l'any següent tot es va presentar igual, amb una altra novel·la candidata a premi que era tan cursi i pesada com l'anterior.

A l'octubre, poc abans de la decisió del jurat, vaig sol·licitar una reunió amb José Manuel Lara, president del grup Planeta, i amb el secretari del jurat, Manuel Lombardero, i els vaig exposar les raons per les quals volia dimitir. No em sentia còmode, no volia fer el paperot de cara a la galeria ni de crític exquisit. Millor deixar-ho. Era l'octubre. El primer que em va demanar Lara va ser que, tenint en compte la proximitat de la concessió del premi, reservés la notícia de la meva dimissió a la premsa fins a dies després del lliurament, i que per favor assistís a la festa amb els altres jurats. Li vaig dir a Lara que només seguiria si ell acceptava alguns canvis que afectaven la molesta parafernàlia del premi: primer, que em dispensessin almenys de la paròdia de roda de premsa al Palau de la Música que es convocava dies abans de la concessió del premi, convocatòria que només tenia una finalitat propagandista, incloent-hi el generós obsequi de l'editorial als periodistes, i en la qual només parlava Carlos Pujol en qualitat de portaveu del jurat per dir any rere any les mateixes mentides obligades. “Els originals rebuts aquest any són d'un nivell literari altíssim”, anunciava. Jo no tenia cap voluntat de posar en evidència el pobre Pujol, un home discret i intel·ligent, però quan un periodista em va preguntar inesperadament (Lara m'havia dit que en les rodes de premsa prèvies al premi els periodistes gairebé mai preguntaven res, i m'ho va assegurar amb un mig somriure i amb aquesta convicció de qui domina una tropa prèviament domesticada) pel nivell mitjà, no em va donar la gana de mentir i vaig declarar: “El nivell mitjà de qualitat d'aquest any no només és baix, és subterrani”.

“El temps és el que dicta sentència. El que val queda i el que no, no, per molts premis que hagi tingut”

En l'última reunió amb Lara també li vaig demanar que el jurat pogués disposar no només de les cinc novel·les seleccionades per al premi pel comitè de lectura, sinó d'un llistat de totes les obres presentades, perquè al comitè de lectura que feia la selecció, d'una incompetència escandalosa si s'ha de jutjar pels informes que em van lliurar amb les novel·les, se li podia escapar alguna obra interessant. Aquells textos sobrevaloraven sense cap mena de criteri literari les obres finalistes i predisposaven erròniament el jurat. Lara em va prometre que sí. Jo em quedaria formant part del jurat a canvi d'una sèrie de condicions: que per al premi de l'any següent, el 2005, el portaveu no parlés als mitjans en nom meu i deixar-me dir el que cregués convenient sobre les obres presentades, tant en públic com en privat, i no veure'm obligat a desfilar ni a exhibir-me a la passarel·la i poder votar en blanc, negant el meu vot per a premi a novel·les que són un insult al jurat, a les expectatives dels altres concursants i al mateix premi. Lara va insistir que el premi Planeta no es podia declarar desert, però va prometre atendre les meves peticions amb vista a la convocatòria de l'any següent. No obstant això, arribat el moment no va complir cap de les promeses i immediatament després de la concessió del premi, vaig dimitir. Van ser dues experiències nefastes en dos anys, un darrere l'altre, que, a més, tenien ben poc o res a veure amb la literatura, ja que em va tocar empassar-me els ridículs engendres novel·lístics perpetrats per les senyoretes Lucía Etxebarria i Maria de la Pau Janer. No em negaran que ja és mala sort! Però que consti que no em penedeixo del que vaig fer. Ho tornaria a fer.

P. Existeixen premis honestos?

R. Per descomptat que existeixen premis honestos, i parlo per experiència. He estat jurat del premi La Sonrisa Vertical i del premi Tusquets i puc afirmar que s'atorguen honestament. Però l'experiència més lamentable la vaig viure a l'Havana amb el cas Padilla, com a membre del jurat dels Premis de la UNEAC. Havíem atorgat el premi de poesia a Heberto Padilla, però aquest premi no era ben vist pel règim cubà, que ens va demanar anul·lar-lo. Vam tenir diverses discussions amb intel·lectuals i funcionaris cubans, fins i tot una amb Fidel Castro (de nit i en una pista de bàsquet on ell s'entrenava) i ens vam negar a retirar el premi. A l'Havana vaig ser testimoni, en relació amb aquest desgraciat assumpte, d'actituds i declaracions vergonyoses i covardes (per exemple, Nicolás Guillén, president de la UNEAC) i altres de nobles i arriscades (Lezama Lima, en un valent discurs). Tota una experiència.

P. Els premis literaris van néixer amb l'aspiració de descobrir nous autors i donar-los temps per escriure. Mantenen aquesta vocació? L'elevat nombre de premis que es concedeixen a Espanya ha fet que perdin el seu valor?

R. Crec que en la dinàmica editorial d'alguns premis, els afanys comercials s'han fet més evidents i descarats: els més veterans i consagrats, el Nadal i el Planeta, per exemple, no sembla que tinguin cap interès a descobrir nous valors, prefereixen no arriscar i premiar autors de la casa, i importa molt poc que la novel·la premiada aporti o no valors literaris. Les editorials que sí que s'arrisquen amb noms nous són les petites… abans que les engoleixin les grans. La literatura té poc a veure amb les vendes i amb els premis obtinguts o no. El temps és el que dicta sentència. El que val queda i el que no, no, per més premis que hagi obtingut. El fet que hi hagi tantíssims premis literaris a Espanya, un país amb índexs de lectura tan baixos i vergonyosos, és si més no una estranya paradoxa, i per descomptat aquesta abundància de guardons, tan celebrada, no té a veure amb la literatura, sinó amb el negoci.

P. Editors i experts destaquen que els premis literaris han contribuït a crear lectors, creu que és així?

R. No, en vista dels índexs de lectura que té el país ha estat un fracàs. Hi ha un tipus de lector de premis evident, de modes passatgeres, però funcionaria igual sense premis.

P. Què han suposat els premis en la seva trajectòria?

R. En el seu moment van suposar un estímul, sobretot el primer. En aquest sentit, el premi Sésamo de contes, que se'm va concedir quan era un aprenent d'escriptor, quan la meva vocació encara no era ferma ni clara, va ser el més estimulant. El més important, el Cervantes, per descomptat, però arriba quan ja no necessites estímuls.

P. Vostè ja no es presenta a premis?

R. No. Ara a l'abril sortirà un llibre de relats, però dubto que m'embarqui en una novel·la llarga.

MÉS INFORMACIÓ