Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Hi ha sortida?

El sobiranisme és avui el projecte polític amb més suport a Catalunya. En negar-se a reconèixer-ho, Rajoy ha tancat la via política

Carles Puigdemont i Artur Mas.
Carles Puigdemont i Artur Mas. EFE

Resulta difícil creure que les dues parts, el Govern espanyol i el sobiranisme català, hagin arribat a la conclusió que el xoc de trens els beneficia. Fa temps que se senten veus que reclamen a Rajoy que passi a la via repressiva perquè l'única solució del problema català és la rendició de Puigdemont i la seva gent. I aquests dies, amb el judici contra Artur Mas reportant bones dosis de vitamines al sobiranisme, l’afició unionista s’enfila per les parets.

Alguns sectors del sobiranisme pensen que arribar a la confrontació és l'única manera que Europa reaccioni. I que és l’hora d'assumir riscos. Però l’anàlisi més elemental de les relacions de força conclou que el sobiranisme no té capacitat coercitiva per imposar-se unilateralment. I que el Govern espanyol disposa d’instruments per entrar en la dinàmica repressiva però qualsevol excés en l'ús de la força seria catastròfic per a tothom.

Pot ser que el xoc de trens, en la seva versió més previsible –convocatòria del referèndum, prohibició, intervenció dels Mossos d'Esquadra i d’Educació, i tancament dels col·legis– no variï substancialment la destinació d'aquesta travessia. I que arribem a final d'any amb unes eleccions autonòmiques, com està previst, però amb les ferides més obertes, i amb la humiliació i el ressentiment a flor de pell. A qui beneficiaria?

Ara es veuen les conseqüències de l'estratègia de Rajoy de negar-se a afrontar políticament el problema. Ha estat cinc anys minimitzant-lo, augurant que el suflé baixaria aviat i transferint les seves responsabilitats als tribunals. I aquí tenim el resultat: cada vegada el marge per buscar una sortida negociada és més petit. La indolència de Rajoy, tan ovacionat per uns quants com a exemple de prudència i de tremp, és, en el fons, un reconeixement més o menys conscient que Catalunya és territori aliè. D'una altra manera, com s'explica que el president del Govern espanyol i del principal partit d'Espanya no hagi dut a terme, en cinc anys, la batalla política per construir a Catalunya un front alternatiu al Govern sobiranista que pogués disputar-li les eleccions autonòmiques? Simplement perquè no se la sent seva. I al territori apatxe s’hi envia els fiscals i la policia.

Fa cinc anys, les opcions eren moltes, començant per una forma de referèndum amb condicions avantatjoses per a l’Estat que el sobiranisme hauria acceptat. Una petició de referèndum emparada per una gran majoria del Parlament català va ser rebutjada del tot i amb desdeny, sense cap debat polític, pel Parlament espanyol, és a dir, pel PP i el PSOE. Coses que es podrien haver negociat llavors, trobarien ara enorme rebuig en l'electorat espanyol perquè es llegirien com un lliurament al sobiranisme.

Els temes que no s'afronten es podreixen. Rajoy se sent assetjat perquè sap que segons la via que emprengui a Catalunya li pot sortir l'extrema dreta fins ara neutralitzada. Si segueix sense donar corda a la política, només li queda la via repressiva. Càlcul de beneficis o incapacitat de trobar cap altra sortida? Quan s'opta per la força se sap on es comença però no on s'acaba. I en política res és tan irreversible com la humiliació.

El sobiranisme és ara com ara el projecte polític amb més suport a Catalunya. En negar-se a reconèixer-ho, Rajoy ha tancat la via política. Però el sobiranisme no té cap altra força que el vot i la mobilització de carrer. I costa imaginar la societat catalana protagonitzant durant mesos la resistència al carrer i el bloqueig del funcionament normal del país. La seva debilitat en una situació de xoc és gran: el seu poder coercitiu és molt limitat, el poder econòmic català no està per la feina, la independència no té reconeixement internacional. Li quedaria com a bandera la condició de víctima. La possibilitat de capitalitzar-la dependrà de fins on arribi el Govern espanyol.

D'aquest escenari de relacions de forces sembla deduir-se que les dues parts haurien d'estar interessades a buscar un acord. Però Rajoy creu que no pot cedir. I el Govern de Puigdemont difícilment pot eludir el referèndum a hores d'ara. Què esperen els uns i els altres? Arribar fins al xoc, procurant que sigui com més lleu millor, per anar després a eleccions i seguir atrapats en l'atzucac però amb més ràbia i frustració? Massa aprenents de bruixot.