Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La taronja mecànica

Els mitjans s'han fet ressò del debat sobre la renúncia de Ciutadans al referent socialdemòcrata, però aquest referent ha estat sempre un miratge

Albert Rivera.
Albert Rivera. EL PAÍS

El balanç del primer decenni és francament notable: 2 escons a Brussel·les, més de 3 milions de vots i 32 diputats al Congrés, 3 senadors, 93 parlamentaris autonòmics (25 dels quals, a Catalunya, on constitueixen el segon grup de l'hemicicle i el primer de l'oposició), més de 1.500 regidors… Aquestes xifres, i el fet que Ciutadans hagi escenificat aquestes últimes setmanes la seva “refundació”, la seva entrada en la maduresa com a partit d'àmbit estatal, justifiquen unes quantes reflexions sobre la trajectòria passada i el rumb futur de la formació taronja.

Per molt que els seus promotors invoquessin, quan van engegar el projecte, la transparència i la democràcia interna en contraposició amb els partits del “règim”, des del primer dia va ser més cert tot el contrari. L'assemblea fundacional (Bellaterra, 2006) es va desenvolupar rigorosament tancada a la premsa, i tampoc en la segona (l'Hospitalet, 2007) els periodistes van poder accedir a la sala de plens. Que entre la tercera (Barcelona, 2011) i la quarta, el cap de setmana passat a Coslada, hagin passat més de cinc anys resulta també significatiu. Com ho és que Albert Rivera fos reelegit amb prou feines per 6.874 militants, només un terç del cens i una xifra irrisòria per a un líder que aspira a la Moncloa, però també a liderar la “renovació” del sistema polític espanyol.

I és que el protagonisme de les bases ha estat sempre una entelèquia a C’s, ni més ni menys que al PP o al PSOE. De l'elit intel·lectual que, fins al 2006, havia forjat la idea es va passar, amb prou feines cristal·litzada organitzativament aquella, a una nova elit de quadres i alliberats que aviat van confirmar la “llei de ferro de l'oligarquia partidària” del politòleg Robert Michels. Quan, aquests dies, s'ha subratllat que Rivera surt de la recent assemblea amb un control absolut sobre el partit, convé afegir que no és cap novetat: el té des del 2009, després de la convulsió ocasionada per la seva estranya coalició europea amb els ultres de Libertas.

Els mitjans s'han fet també un gran ressò del debat suscitat per la renúncia de Ciutadans al referent socialdemòcrata; però, al meu parer, aquest referent ha estat sempre un miratge. Presentar el partit taronja com “d'esquerres”, o “de centreesquerra”, era sobretot una pruïja dels pares fundadors, poc inclinats a admetre que, des dels seus esquerranismes estètics de joventut, s'havien dretitzat a marxes forçades. Rivera, exafiliat a les Noves Generacions del PP, no va tenir mai aquests escrúpols, i, en tot cas, la realitat es va encarregar aviat de mostrar amb quin altre espai ideologicopolític era fronterer i permeable el nou partit: Carina Mejías va passar del PP a C's; Esperanza García, Maite Nolla o Margaret Manzano, de C's al PP, etcètera.

A veure: algú pot creure que si Ciutadans hagués estat percebut els seus primers anys com una força d'esquerres, o socialdemòcrata, hauria rebut el suport entusiasta i tal vegada decisiu de Federico Jiménez Losantos tonant des de Las mañanas de la COPE? O de tants altres opinadors i mitjans de la dreta hispana més recalcitrant? Pel que fa a l'electorat, si el novembre del 2012 o el setembre del 2015 C's va penetrar amb força en el ja molt destenyit “cinturó vermell” barceloní, ¿va ser perquè l'antic electorat socialista veia en els “naranjitos” –l'epítet és de Miquel Iceta– un esquerranisme provat, o més aviat per la seva contundència i el seu pedigrí antisobiranistes, amb l'avantatge afegit de no suscitar el rebuig que provoca en aquests ambients el PP? No crec que això canviï gens ni mica pel fet que ara es declarin només “liberals progressistes”.

A Catalunya, el sostre de Ciutadans és un altre. Ho mostrava l'entrevista a Inés Arrimadas a EL PAÍS del dissabte quan, preguntada sobre per què Ada Colau dona suport al referèndum, responia: “Perquè el cos l'hi demana”. No, benvolguda líder de l'oposició, és perquè l'alcaldessa Colau i els seus comuns volen ocupar la centralitat política, i saben que això és impossible sense oferir una sortida democràtica a la problemàtica català. Per això l'alcaldessa no dirà mai que la diferència entre reconèixer Catalunya com a “nacionalitat” o “nació” resideix només a treure-li “les últimes lletres”. Per això Colau podria arribar a presidir aquest país, i vostè, no.

Pel que fa a Espanya, Ciutadans ara és una màquina dirigida per un polític professional lliure de lligams doctrinals. Veurem de què és capaç.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.