Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Jutges i periodistes

De la mateixa manera que avui ja ens és impossible creure en la imparcialitat de la justícia, el pes de les línies editorials acaba desvirtuant la paraula dels mitjans

El fiscal anticorrupció, Fernando Bermejo (2e), a les oficines del Port de Barcelona.
El fiscal anticorrupció, Fernando Bermejo (2e), a les oficines del Port de Barcelona.

La justícia espanyola ha aconseguit una gesta memorable. Amb la tenacitat que els caracteritza, els jutges patris han aconseguit que moltes de les seves actuacions es percebin com arbitràries. Sabem que hi ha seccions de la Policia que poden elaborar i filtrar informes falsos, coneixem les íntimes relacions entre partits i cossos i forces de seguretat i veiem actuacions judicials amb una revolada mediàtica tan poc casual que pensar que existeix complicitat és el més normal del món.

Hi ha àmbits com el de les normes, les lleis i les regles, que suporten poques excepcions. La pèrdua de credibilitat dels qui en viuen afecta el sistema de manera letal. La frase gastada de no posar la mà al foc per ningú, tan aplicada per a polítics, avui també afecta jutges i fiscals. Veiem càmeres en les actuacions judicials, comprovem coincidències reiterades en calendaris processals i constatem una vegada rere una altra que hi ha detencions i posades en llibertat que són tan ràpides com sorprenents.

La justícia espanyola ha arribat a normalitzar la sospita sobre les seves actuacions, ha creat una atmosfera en la qual la sensació de prevaricació és permanent. Arribar a aquest punt no és gens fàcil, cal mantenir una constància digna d’encomi. Cal portar endavant casos com el del Yak-42 i mantenir en bona forma institucions tan polititzades com el Tribunal Constitucional.

Els desplegaments espectaculars i les posades en llibertat massives s’acaben percebent com l’operació escarment, el revers de l’operació diàleg. Que detinguin divuit persones, per deixar-les anar l’endemà sense ni tan sols passar per davant del jutge converteix en sospitosa habitual la mateixa justícia. Més que a justícia, sona a càstig.

Però, esclar, la cosa no acaba aquí. La justícia té un ressò mediàtic que tampoc ajuda que la dona del Cèsar sembli honrada. Sixte Cambra i jo ens assemblem com un ou i una castanya però, encara que sigui poc fan seu no puc evitar pensar en l’escena en la qual algú llegeix a la premsa digital que està detingut. Abans que succeís. Hi ha digitals i sectors de la Policia que obren així i hi ha premsa seriosa que publica vint notícies en la mateixa direcció però que després ni tan sols es qüestiona si ha estat utilitzada. Potser avui la seva funció és, precisament, ser útil i ser utilitzada. Pot ser que d’aquí provingui el biaix de les línies editorials, que s’acaben confonent amb la selecció de notícies que es publiquen. La justícia no és l’única institució que viu de la seva credibilitat.

De la mateixa manera que avui ja ens és impossible creure en la imparcialitat de la justícia, el pes de les línies editorials acaba desvirtuant la paraula dels mitjans. Quan la línia editorial coincideix amb una desproporció de notícies publicades de la seva corda, encara que aquestes siguin certes, no s’està expulsant una part del públic i de la realitat? No és premsa per convençuts?

La justícia espanyola fa temps que fa el mateix. La descripció que ha fet Antoni Vives de la seva detenció és per escoltar-la a la Facultat de Periodisme, al costat de les notícies publicades. Diguin-me ingenu, però la premsa hauria de ser aquí per fer de contrapès, encara que Vives no sigui sant de la seva devoció.

La desproporció i l’animositat del costat que s’escull crea paisatges uniformes, sense contrast ni contrapoder. Obliga blancs i negres que comencen a situar l’opinió com a únic espai de divergència enfront de la informació. La barreja de pressions judicials i mediàtiques, l’aparició d’informes falsos, la defensa corporativista que segueixen alguns ministres i la combinació d’interessos estratègics en els càrrecs de les anomenades portes giratòries fa que el valor de la notícia es devaluï. Que no es compri el diari, vaja.

Amb tot, em sembla la mar de bé que els millors i més potents focus se centrin en el moviment independentista, per alguna cosa deu ser. Passa que després algunes notícies com els suposats pagaments dels serveis d’intel·ligència a les suposades amants de la monarquia queden en la penombra. Millor atacar Irene Rigau que fer un bon seguiment de la sentència de les clàusules terra. Quin perill, la banqueta del 6-F, comparat amb el de les clavegueres de l’Estat! I quins silencis sobre els bancs, sobre els que de debò desobeeixen l’Estat de dret! La justícia, aquí, no és cega, és alguna cosa pitjor: la justícia se’ns ha fet periodista.

Francesc Serés és escriptor.