Selecciona Edició
Connecta’t
la crònica

La Filmo, cinc anys al Raval

Un veí singular que ha fet molts amics

Vestíbul de la Filmoteca
Vestíbul de la Filmoteca

El Manel, el Josep i l’ Antonio són persones grans i, ara, amics. S'han conegut a la Filmoteca. Venen del Poble Sec, Ciutat Vella i Nou Barris. “A la Filmoteca es fa família”, t'explica el Manel, que pot anar-hi fins a quatre vegades a la setmana i veure dues pel·lícules cada dia. Escull, en particular, cinema italià, espanyol i sud-americà, encara que alguna vegada no evita títols d'altres procedències, com els films iranians. Són alguns dels usuaris més fidels d'aquesta Filmoteca que porta cinc anys assentada al Raval. El Joaquim, de Cornellà, decideix anar-hi, o no, llegint els arguments dels programes. Va conèixer la universitat de Tolosa. “Allí també la van posar en un barri d'immigració, pobre”. Està a favor d'aquest tipus d'operacions perquè intenten canviar dinàmiques socials. “Pot ser que hagin posat aquí la Filmoteca per les mateixes raons”.

L’ Esteve és un cinèfil amb molt bagatge que viu mesos a Madrid on, també, va a la Filmoteca del Doré. Però li agrada més la programació de la barcelonina. “És més europea”. “Totes les ciutats tenen barris canalles, però no passa res”. Una opinió que no comparteix la seva esposa que, precisament, perquè la Filmoteca és al Raval no l’acompanya en les seves habituals visites. Això sí, no li permet anar a l'última sessió, per una por que el propi Esteve rebutja. “Abans, a l'avinguda de Sarrià, la Filmoteca estava envoltada de puticlubs i ningú li retreia la seva ubicació”. De fet, alguns restaurants de la plaça que abans no obrien a la nit, ara ofereixen sopars. “Està molt ben programada i, francament, li trobo més virtuts que defectes. Pots veure, amb altres ulls, des de pel·lícules dels anys 40 a títols que no s'han estrenat a les sales comercials”.

El Jean Pierre porta 40 anys a Barcelona. Ara va a la Filmoteca pràcticament cada dia, a dues sessions. Va conèixer a París la mítica Filmoteca d’Henri Langlois a Trocadero. Pel Jean Pierre, la Filmoteca és un espai on s'estima el cinema. La projecció és bona, es veu un cine que ja no pots veure's en cap altre lloc, moltes vegades s'acompanya de presentacions i… l'espectador respecta la resta del públic, no menja crispetes i sempre hi ha un silenci sacramental a la sala. Al Jean Pierre li agrada la filmoteca perquè pot escoltar els diferents idiomes que coneix i no té cap sensació de ser en un lloc inhòspit. “He fet amics i fins i tot una vegada vaig lligar, encara que la història no va prosperar”.

A l'avinguda de Sarrià, la Filmoteca estava envoltada de puticlubs i ningú li retreia la seva ubicació

El Jean Pierre m'ho explicava fa un parell de dijous, a la sala on l’Esteve Riambau, director de la Filmoteca, anava a presentar Les neiges du Kilimandjaro, de Robert Guédiguian, que ja va venir a la preestrena i aquest mes tornarà a la Filmoteca amb la seva última pel·lícula. Guédiguian és un cineasta marsellès, fidel al seu barri i a la seva tribu, obstinat a construir un relat sobre les classes populars. El film forma part d'un cicle organitzat per la Filmoteca i les Biblioteques de Catalunya amb la finalitat de recuperar el vell concepte de cine-club i, com explica Riambau, exportar l'activitat del centre més enllà del Raval i de Barcelona. Els abonats a la xarxa de biblioteques poden veure per Internet el film i participar en una xerrada virtual. És una altra de les comunitats que poblen la Filmo.

Aquest mes, la Filmoteca celebra el seu cinquè any al Raval. L'edifici és a la plaça Salvador Seguí, en el buit on va haver-hi una presó de dones. Hi ha un discret detall simbòlic, el paviment del seu vestíbul és idèntic al de la plaça, una manera de subratllar la seva connexió amb l'entorn, la seva urbanitat, que no és un bolet, vaja. No obstant això, en alguns mitjans acadèmics, l'anunci que la Filmoteca s'instal·laria al Raval, amb el CCCB, el Macba, universitats…., va tenir una rebuda descreguda i sota sospita. Es tractava d'una violència urbanística, especuladora, sobre el barri; un simple esponjament higienista; un regal per a hípsters i skaters, no per als veïns. Riambau recorda un titular periodístic als quinze dies d'haver-se inaugurat les instal·lacions del Raval on es recriminava a la Filmoteca que no havia aconseguit expulsar les prostitutes¡¡¡… Per a Itziar González, urbanista i exregidora de Ciutat Vella, “les institucions, com el barris, no neixen, es fan. Les fan les persones”. En el cas de la Filmoteca, González reivindica que el barri, la ciutat i la gent que estima el cinema “ens hem beneficiat de la seva encertada estratègia en la programació i les activitats”. “La Filmoteca”, continua, “ha estat a l’alçada de la intensitat i complexitat del barri més universal de Catalunya i això demostra que l’urbanisme el fan les activitats i les gents, mai el poder i els seus planificadors”.

De fet, el grup més nombrós d'espectadors arriba del mateix Raval i Ciutat Vella. El segon, ve de Gràcia, m'explica l’Octavi Martí, director adjunt del centre, que proposa una programació per a públics amb diferents interessos, no forçosament practicants del culte cinèfil. Té una mitjana de 105 espectadors per sessió. I set mil joves de les matinals per a escoles. Les sessions acaben com a més tard a dos quarts de dotze de la nit perquè a ningú se li escapi el metro. “I en aquests cinc anys mai hem hagut de cridar els Mossos”, rebla Riambau.

Realment, solucionar els greus problemes del Raval no és un encàrrec que pugui fer-se a una Filmoteca ni a la seva gent. Una Filmoteca que, no obstant això, no és únicament una sala de cinema. Hi ha exposicions (una va ser El Raval a el Raval: Imatges d’un barri), fa una programació eclèctica i usa la finestra d’ Internet per donar accés remot a 25.000 documents, des de cartells, articles de premsa o vidres de llanternes màgiques. El servei de restauració treballa, per exemple ,en la recuperació d’Érase una vez (1950), una pel·lícula de dibuixos d’ Alexandre Cirici-Pellicer i Josep Escobar (el de Zipi y Zape). Basada en el relat de La Ventafocs, va coincidir fatalment amb l'estrena del mateix títol de la Disney. A la Filmoteca hi ha una còpia en blanc i negre i, a partir dels cartrons preparatoris de la producció, li retornaran el color.

Quan es pregunta a Riambau pel més rellevant que ha passat en aquests cinc anys, esmenta, inevitablement, el congrés mundial de filmoteques del 2013, al que van acudir un centenar d'institucions de 61 països (incloses les dues corees) o el seminari sobre Orson Welles, en el qual va participar la filla del cineasta, Chris. També va venir Keith Baxter a l'estrena d'una còpia restaurada de Campanadas a medianoche a la col·legiata de Cardona, un dels llocs on va ser rodada. Però després estan els intangibles. Aquests artistes de mig món que la visiten, i tornen, creen una xarxa d'amics i còmplices del projecte. El contacte amb els cineastes pot convertir qualsevol film en una experiència irrepetible. Cada setmana hi ha uns quants petits esdeveniments. “Volem dinamitzar, sense xantatges, la cultura del cinema i això no s'aconsegueix únicament amb projeccions a preus populars”, conclou Riambau. I el Raval sembla content de tenir aquests amics.