Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El Constitucional i els toros

La sentència que anul·la la prohibició de les corrides a Catalunya és discutible i deixa molts caps per lligar

El Tribunal Constitucional ha dictaminat pronunciar la sentència del 20 d’octubre del 2016, adoptada per majoria, en el sentit que la llei catalana 28/2010 que va prohibir les corrides de toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l’animal en aquesta comunitat és contrària a la Constitució per oposar-se a la llei espanyola 18/2013, del 12 de novembre, de protecció de la cultura, en què s’inclou la tauromàquia. Catalunya té competències en matèria d’espectacles públics i protecció d’animals i pot establir limitacions en aquests àmbits, però la sentència afirma que no són suficients per decretar la prohibició de les corrides de toros.

La controvèrsia s’ha dirimit com un simple conflicte de competències des d’una òptica abstracta, asèptica, en comptes de plantejar-se, com fa notar un dels vots particulars, com un debat més profund de contingut cultural o social. Sorprèn, no obstant això, que la nul·litat de la norma catalana s’hagi basat en gran mesura en la vigència de la Llei estatal del 12 de novembre del 2013, aprovada tres anys després de la promulgació de la primera. S’ha procedit a una discutible aplicació representativa d’aquest dret sobrevingut, com a mínim, d’“un tenir-li ganes” a la llei catalana.

La sentència ha estat qualificada per alguns com un triomf de la llibertat davant l’assetjament que pateixen els taurins. S’hi fan certes afirmacions discutibles, com ara que la tauromàquia pertany al patrimoni cultural comú i que té una indubtable presència en la realitat social del nostre país, la qual cosa no es veu alterada per l’existència de rebuig, desafecció o desinterès per part de la població. És a dir, que el fet que la seva acceptació no sigui pacífica no priva les corrides del seu caràcter de patrimoni comú protegible per l’Estat.

La resposta de Catalunya de no acatar la sentència tampoc és un model de bon fer. Les traves que es poden establir a la celebració de les corrides no podran obviar que la sentència del Constitucional té efectes generals i no pot oposar-hi cap norma sense haver d’assumir responsabilitats. El Govern autonòmic no pot, segons la sentència, alterar o suprimir els elements arquetípics que fan reconeixibles les corrides. Sí que pot dictar mesures per a l’especial cura i atenció del toro brau, però no alterar un format que està vigent des de fa més de dos-cents anys, la qual cosa impedeix la seva conversió a un altre tipus d’espectacle. Les corrides estan incloses en la llei 10/1991 i en el seu reglament i és competència del legislador estatal. La seva regulació no pot ser ignorada per l’autonòmic.

La solució donada pel TC és encertada? És l’única possible? No; i a més, deixa molts caps per lligar. El que hi ha al darrere és un particular enfrontament cultural sobre la relació de l’ésser humà amb altres éssers sensibles del seu entorn que no es pot resoldre, com s’expressa en un dels vots particulars, amb la simple afirmació que la protecció que la llei dispensa a la tauromàquia desplaça i s’imposa sobre la protecció dels animals.

Les preguntes s’acumulen: per què la llei catalana ha merescut un tracte diferent que la llei 8/1991, de 30 d’abril, de les Illes Canàries, que prohibeix les corrides al seu territori? És possible, sense més, mantenir que la tauromàquia forma part del patrimoni cultural comú, amb independència de la concreta implantació en els diferents llocs d’Espanya?

Sobre aquest tema, convé recordar que el 2005 es van celebrar a Espanya 781 corrides, de les quals, només 16 (el 2,05%) van ser a Catalunya. El 2011 n’hi va haver 10 sobre 561 (l’1,80%). En els últims anys els espectacles taurins celebrats a Catalunya mai han superat el 2% del total. A més, el Consell Constitucional de França i la Cort Constitucional de Colòmbia (decisió núm. 2012-271 QPC, del 21/09/12 i sentència C-666/10, del 30 d’agost del 2010), han establert com a requisit per a la pervivència de les corrides que l’acceptació social de la tauromàquia sigui important.

Per acabar, el Constitucional sembla confondre la raonable unitat d’Espanya amb un uniformisme mimètic poc inclinat a qualsevol singularitat cultural. Mentrestant, la identitat catalana rebutja l’existència en el seu territori dels drets d’una minoria de tauròfils que voluntàriament i sense coacció per a ningú assisteixen a uns espectacles, pel que sembla, en vies d’extinció.

Ni la unitat espanyola ni la identitat nacional catalana necessiten tals extremismes. Seria bo que hi hagués més tolerància i comprensió per ambdues parts. El respecte als drets de les minories constitueix un dels principals indicadors per mesurar la qualitat de la democràcia; així que traguem-ne les conseqüències necessàries. I tinguem una mica més de moderació i de paciència. Ens hi va molt en això.

Ángel García Fontanet és magistrat jubilat.