Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Fracàs de la política

El judici a Mas no és un assumpte de tràmit ni un atemptat contra els catalans

Irene Rigau, Artur Mas i Joana Ortega abans del judici.
Irene Rigau, Artur Mas i Joana Ortega abans del judici.

El judici oral a l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, i dues de les seves conselleres, per l’organització irregular de la consulta secessionista del 9-N del 2014 s’ha iniciat aquest dilluns sense cap més peculiaritat exterior que l’habitual manifestació secessionista. Molt nodrida, encara que menys que en altres ocasions. I anòmalament patrocinada pel poder autonòmic, entre les funcions del qual no figura la de pressionar contra la independència del poder judicial.

A l’interior, la incomoditat dels jutges per l’assetjament oficial i per la tardança dels acusats, que s’han entretingut en el ritual bany de masses, s’ha fet visible. Sobretot quan el president –que ho és també del màxim tribunal català, el TSJC– ha hagut de recordar a Mas que sobraven les arengues perquè hi assistia en qualitat d’acusat i no de president.

Més enllà d’aquestes asprors, el més superflu entre la parafernàlia generada per l’esdeveniment han estat gairebé totes les declaracions, de nivells manifestament millorables. Evidentment que aquest judici no és “una mostra més” –o sigui, equivalent a la més nímia– que “funciona l’Estat de dret”, com va adduir el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis: no passa cada dia que antics alts càrrecs de l’Estat (ho és el titular d’un govern autònom, també com a representant ordinari de l’Estat en la seva comunitat) siguin jutjats.

Tampoc ha estat una demostració de la presumpta malvolença de l’Estat “contra Catalunya”, com reiteraven diferents líders independentistes. Ni a Mas se’l jutja per “posar les urnes”, fet del qual ell mateix es vana orgullosament sense raó, sinó per haver dirigit la seva col·locació en clara desobediència (el TSJC dirimirà si només material o també constitutiva de delicte) a una providència del Tribunal Constitucional.

Així que ni assistim a un judici d’entitat menor, ni a un atemptat contra Catalunya. Assistim a un acte judicial la celebració del qual plasma i il·lustra el fracàs de la política i dels polítics involucrats. De tots ells, sobretot dels dirigents dels dos Governs, central i autònom. Si el de Mariano Rajoy hagués tractat de canalitzar la protesta que se li va presentar, en comptes de defugir-la i adreçar-la especiosament cap al poder judicial, i si Artur Mas hagués complert dignament amb les seves obligacions legals i polítiques de president, no assistiríem a aquest procés. Simplement, no s’hauria desencadenat.

Resulta comprensible que a un reu corrent se li escalfi la boca. Però ho és menys (i a més sol perjudicar en la vida), la freqüència amb què li passa a Mas. Al·lega que el judici és “un muntatge” i dictamina que manca de “base legal”: sostindrà el mateix si és absolt?, o dirà que tenia tanta raó que fins i tot un tribunal hostil va haver de reconèixer-la-hi? Els líders democràtics ponderats prodiguen el respecte a les institucions en tota circumstància: tant si creuen que els seran favorables com si temen que els resultin adverses. Entre altres motius, per evitar el ridícul.

En sectarisme semblant va incórrer algun conseller actual de la Generalitat instant els seus funcionaris a demanar permisos (dies propis) per assistir a la manifestació. Aquesta manera indirecta però perversa de passar llista, amenaçar els desafectes i conculcar la neutralitat de l’Administració. Una mica més de maduresa, si us plau.