Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un reial progrés

Els rumors sobre la vida privada dels reis estaven castigats severament. Ara es publiquen sense problema notícies sobre les relacions del rei emèrit

Al llarg de la història i fins als segles XIX i XX, els palaus reials van ser sempre uns espais gairebé sagrats, hermètics i opacs per als simples súbdits. En el seu interior transcorrien les vides de persones i famílies de sang reial, però de carn i os, amb les seves virtuts i mèrits, amb els seus defectes i passions. Naturalment, també amb la seva vida pública i política, la seva vida privada oficial, i la seva vida íntima no sempre confessable. Aquesta no era objecte d’informació pública, no tenia el que ara es diu transparència, però acabava arribant als súbdits en forma de rumors o murmuracions més o menys veraços, més o menys creïbles, publicats només en pasquins i libels clandestins.

Aquestes revelacions mai podien ser explícites en la premsa ordinària perquè el Codi Penal del 1850 i després el del 1870, vigent fins ben entrat el segle XX, castigaven les injúries contra el rei, o sigui, les expressions proferides en la seva deshonra, descrèdit o menyspreu, amb pena de sis a dotze anys de presó, que llavors es complien rigorosament sense descomptes i en penals molt diferents dels d’avui. Qualsevol crítica que ofengués el rei podia considerar-se injuriosa.

En el seu temps era un rumor clamorós que Isabel II havia heretat de la seva àvia i de la seva mare l’afició desmesurada pels militars ben plantats del seu entorn, i havia après d’elles la indiferència davant les murmuracions i els escàndols. La van casar sense la seva voluntat amb Francesc d’Assís de Borbó, a qui ella anomenava Paquita, per les puntes de la seva camisa de dormir i el seu desinterès per les relacions conjugals. Isabel va allotjar a la seva alcova innombrables amants. El capità d’enginyers Enrique Puigmoltó va ser, segons enraonies generalitzades, el pare d’Alfons XII. Amb la influència del pietós pare Claret i de la farsant miraclera sor Patrocinio, Isabel, promíscua i supersticiosa, era qualificada pel papa Pius IX com “puttana, dt. piula”.

Alfons XII tampoc feia cas de les murmuracions. Va tenir dos fills amb Elena Sanz, famosíssima contralt de prestigi mundial, els amors del qual compatibilitzava folgadament amb el seu segon matrimoni amb Cristina d’Habsburg, del qual va néixer Alfons XIII. Sembla que aquest va heretar del seu pare una infidelitat conjugal incontinent. Casat amb Victòria Eugènia de Battenberg, era un secret a veus la seva predilecció per la vida nocturna i l’incipient cinema porno del Barri Xino barceloní. La seva descendència extraconjugal va donar lloc a conflictes i murmuracions. També va heretar la seva afició per les artistes. Va tenir dos fills amb Carmen Ruiz Moragas, actriu teatral culta, però les pressions de la reina van acabar allunyant-la del rei.

Aquesta cort corrompuda, hipòcrita, hieràtica i castissa va perdurar impassible a les desgràcies del poble espanyol fins al 14 d’abril del 1931. Carmen Ruiz es va fer feminista i republicana. El matrimoni reial se’n va anar a l’exili i Victòria Eugènia, farta de les infidelitats, se’n va anar a Londres.

Les duríssimes penes amb què es reprimia qualsevol crítica a la vida privada del rei es van mantenir en el Codi Penal franquista per a les crítiques al cap de l’Estat, i així va continuar fins al Codi Penal de la democràcia, del 1995, de manera que durant 17 anys de legalitat democràtica les crítiques al rei que es consideressin injurioses estaven tan severíssimament penades com al segle XIX. Aquesta és la raó per la qual fins fa poc romania en la cultura mediàtica una tradició de silenci, d’aparent respecte reverencial quan es referís a la vida del monarca, el seu patrimoni o les seves relacions extraconjugals.

El Codi del 1995 va canviar radicalment el panorama. Aquelles penes duríssimes van quedar reduïdes a una simple pena de multa, irrellevant per a un negoci mediàtic. I, a poc a poc, es va anar aixecant el vel d’un silenci atàvic. Al penúltim Borbó li comencen a brollar crítiques irreverents i notícies preocupants, desenterrades per foscos personatges xantatgistes o recuperades per hàbils investigadors d’històries o notícies. I finalment, com al seu avi i al seu besavi, també li reapareix una artista de tranuitada bellesa i despreocupada desimboltura però sense la grandesa d’una diva del bel canto, ni qualitat humana per arribar a ser culta, feminista i republicana. Això sí, com que les lleis d’avui, a diferència de les quals hi havia en temps dels seus avis, equiparen en drets els fills nascuts del matrimoni o fora d’aquest, aquesta vegada el monarca, pel que sembla, va saber evitar els problemes d’una descendència extraconjugal. Un reial progrés.

José Marta Mena és exfiscal.