Es diu gentrificació
Si els fons d'inversió declaren la guerra als veïns, toparan amb l'Ajuntament, diu Gala Pin. Però les defenses són poques i lentes: la mostra, la pujada dels lloguers
La paraula gentrificació va ser encunyada per la sociòloga Ruth Glass per descriure el subtil canvi poblacional que s’estava produint en un barri popular de Londres. Gentry és una classe ascendent amb aspiracions de noblesa. El terme es va expandir als noranta, que van ser anys de transformacions urbanístiques. Fins i tot es va fer servir per a processos controlats de millorament social induït: posar un hotel de luxe al Raval, per dir alguna cosa, amb l’esperança que introduir-hi nou paisanatge impulsaria el barri cap amunt. Avui el terme és ben conegut i significa l’apropiació d’un barri pel mercat pur i dur, cosa que acaba en l’expulsió dels habitants, incapaços de suportar la pujada de preus. El carrer Lancaster és, a Barcelona, l’exemple paradigmàtic. Carrer estret, parets de pedra, grans portals de fusta coberts de grafits: un lloc qualsevol a l’antic Barri Xino. Un fons d’inversió –sempre són fons d’inversió–que compra l’edifici sencer i ja està: vides truncades, dolor, maletes i cap a una altra banda. El fons en qüestió, MKPremium, té 39 edificis a Barcelona, 39, es diu aviat. 39 edificis, 11 pisos, 4 locals i un solar.
Que la paraula s’hagi fet corrent és un símptoma del que està passant. Gala Pin diu que, si els fons d’inversió declaren la guerra als veïns, toparan amb l’Ajuntament. Però les estratègies de defensa són poques i lentes, com demostra la progressió imparable dels preus del lloguer. El mercat té mecanismes per adaptar-se: es punxa una bombolla i en neix una altra, perquè sobre les ciutats planegen avui els capitals com voltors ensumant la carronya. Barcelona és especialment fràgil perquè no té un parc d’habitatge de lloguer que protegeixi les classes populars, però no pas perquè no s’hagin fet les polítiques necessàries, sinó perquè l’habitatge públic ha estat sempre de venda. Ha estat de generar propietaris. Aquesta opció, en principi discutible, contribueix tanmateix a la suficiència de les pensions –incompatibles amb pagar lloguer– i ha fet que moltes famílies provectes passessin la crisi sense massa angúnia. La meitat dels edificis de Barcelona són o han estat de protecció oficial. Ara es posa rumb al lloguer, però no s’arribarà mai a les proporcions europees. No hi ha lloc.
Això ens dona un mercat popular fràgil, ja ha estat dit. Immigrants, o joves reticents a la hipoteca, o treballadors precaris (qui no, avui dia?), tota una franja de gent que tremola davant la renovació del contracte. És absolutament injust. El sostre ha de ser segur, és una necessitat vital, filosòfica, humana. L’altre dia es va presentar un llibre, First we take Manhattan, comencem per Manhattan, diguem, que explica el procés de gentrificació actual en diferents ciutats espanyoles, Madrid, Barcelona, Saragossa, València. Explica com s’expulsa la població fràgil del centre a la perifèria, que és tant com dir que determinada població més acomodada s’apropia, pel seu poder adquisitiu, de la millor porció de la ciutat. Hi era present Oriol Nel·lo, assessor de l’Ajuntament: la solució radical, va dir, és la municipalització del sòl. Els autors, Daniel Sorando i Álvaro Ardura, joves, batalladors, una mica obvis, van aplaudir. Hi era també José Manuel Calvo, regidor de Madrid, que va segellar amb Gala Pin i Janet Sanz l’aliança Carmena-Colau per frenar el procés.
Els madrilenys portaven mapes, esquemes i fotos per ensenyar la invasió dels capitals, igual com un càncer mossega els teixits blans. La sala, un centre cívic, contenia la ràbia. I jo em preguntava quina era la distància exacta entre les bones intencions municipals i la impotència ídem. Aquests processos depenen de marcs generals, fins de tradicions, que depassen l’àmbit municipal per rebotir en el Congrés de Diputats, on les coses moren de rutina o moren per interessos que estan lluny de ser transparents. No ho sé, potser allò important és que s’hi vulgui actuar perquè del primer gest en neix el segon, i el tercer, i potser la solució. Que el Pla d’Habitatge de Barcelona s’aprovés amb CiU, les dues puntes de l’arc municipal, és un símptoma de voluntat compartida. “Barcelona no està en venda”, clama la gent que es manifesta a la Rambla. Ah, no? Doncs de moment sembla molt que sí.
