Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El risc de no poder parar

El perillós del moment que viu el conflicte català és que es generin dinàmiques d’acció-reacció difícils de controlar

Com ja era previsible, les coses s’estan precipitant perillosament. Ara mateix ningú és capaç de predir què pot passar en el futur immediat a Catalunya. Tenint en compte l’acceleració i la incertesa que caracteritzen aquests temps de crisi sistèmica, pot passar qualsevol cosa. El Brexit i el triomf de Trump als Estats Units ens han mostrat com són de volàtils les previsions i com de ràpid s’accepten situacions imprevistes. En el conflicte català estem vivint un d’aquests moments en els quals la prepotència imprudent d’uns i la gosadia d’altres poden precipitar-nos cap a escenaris desconeguts. El perillós de la situació actual és que es generin dinàmiques tan poderoses que, una vegada desencadenades, resultin difícils de controlar. Que entrem en una espiral acció-reacció d’aquelles que se sap com comencen, però no com acaben.

Una part determinant del problema radica en el pertinaç error de diagnòstic del PP. La teoria del suflé ha fet creure equivocadament que la millor estratègia enfront del conflicte català és fortificar-se en la muralla de la legalitat i no cedir ni un mil·límetre, a l’espera que, cansat i incapaç d’aconseguir els seus objectius, el sobiranisme esgoti el seu cicle ascendent i es desinfli. La dificultat per comprendre la naturalesa profunda del conflicte li impedeix veure que Catalunya és ara mateix el problema polític més gran que té Espanya. El pacte constitucional està sent impugnat.

El sobiranisme, per la seva banda, ha arribat a la conclusió que mentre el PP sigui al poder, i pot anar per llarg perquè ni tan sols té oposició, no serà possible cap diàleg. Cada vegada són més els qui creuen que ja no hi ha res a pactar amb Espanya, excepte la manera d’anar-se’n. Impotent enfront de la muralla, l’independentisme llança l’envit del referèndum i la desconnexió unilaterals per forçar una finestra d’oportunitat, conscient que no pot mantenir gaire temps una mobilització que no obté cap resultat. Prefereix el risc que això comporta a llanguir en la impotència i esgotar-se en escaramusses legals en les quals té totes les de perdre.

Aquest envit trenca l’esquema en el qual el PP es troba més còmode: el de tractar d’asfixiar l’autogovern mentre proclama la seva disposició a negociar. Ja s’ha vist quant ha durat l’“operació diàleg”. Amb prou feines un mes. El diàleg amb Puigdemont ha estat substituït pel diàleg amb Arrimadas. I ara, ambdues parts es disposen a retorçar i vulnerar si cal la legalitat, uns mitjançant unes lleis de transitorietat que desborden el marc constitucional, i altres amb l’ús i abús dels aparells de l’Estat i una interpretació extensiva de l’article 155 de la Constitució que inclogui, si cal, la suspensió de l’autonomia.

El greu d’aquesta situació és que, coneixent el risc i tement-ne les conseqüències, ambdues parts es vegin impel·lides a persistir en una dinàmica de xoc que té molt de partida de pòquer. L’independentisme creu que com més desmesurada i coercitiva sigui la reacció del PP, més gran serà la resistència de la ciutadania, la qual cosa li permetrà fer un nou aplegament de forces. El PP es creu obligat a brandar l’espasa i encara que comença a intuir que si se li’n va la mà reforçarà l’adversari, està atrapat en el seu propi immobilisme. Si el Govern posa les urnes i el Parlament aprova la desconnexió, no hi haurà marxa enrere. Els danys polítics poden ser nombrosos.

Hi ha un element que el PP mai ha tingut en compte. Per a una societat avançada, culta i orgullosa com la catalana, resulta molt humiliant comprovar que, per multitudinàries i pacífiques que siguin les seves mobilitzacions, se la continua menyspreant. Com tots els conflictes en els quals al darrere hi ha un problema de reconeixement, el component emocional acaba sent molt poderós. Molts catalans se senten ferits en la seva dignitat. I més enllà de l’evident distorsió del relat per una part i per l’altra per criminalitzar l’adversari, el que queda és un problema polític enquistat del qual no se sap com sortir. Això és el perillós de la situació.

Els qui des del PP o el PSOE consideren que el millor seria negociar, es troben que no tenen interlocutor a Catalunya. Els immobilistes argumenten que la màxima proposta que poguessin fer quedaria molt lluny del que els sobiranistes estarien disposats a acceptar. Pensen que si el que aquests volen, en realitat, és anar-se’n, només cal derrotar-los. Els sobiranistes, per la seva banda, temen que si fracassen en l’envit seran derrotats amb escarn i Catalunya no només no tindrà estructures d’estat sinó que es produirà una involució centralitzadora de tal calibre que no quedarà ni autogovern.