Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Inseguretats de l’aventurisme

Catalunya no està en una fase de política adulta. No és improbable que augmenti la “desconnexió” amb el secessionisme

Artur Mas en la concentració en defensa dels càrrecs electes investigats.
Artur Mas en la concentració en defensa dels càrrecs electes investigats. EFE

Fins i tot per a qui suposa que no hi haurà referèndum unilateral ni secessió, les recents vicissituds del bloc independentista són alarmants, com cada vegada que una societat estable es presta a les condicions de l’aventurisme. Algunes seqüències es poden rebobinar fàcilment. Per exemple: Artur Mas ha d’anar al Parlament autonòmic amb helicòpter per les manifestacions contra les retallades socials, i quan arriba l’11 de setembre fa cas dels que li aconsellen que s’enfili a la cresta del descontentament i el converteixi en un acte massiu d’independentisme. D’aquí ve la fal·làcia que la immensa majoria dels catalans volen una Catalunya escindida d’Espanya.

En aquell moment, la crisi econòmica datada el 2008 va fer que el nacionalisme català pensés que Espanya estava feble i que, com ha passat amb altres nacionalismes i generalment de manera infructuosa, havia arribat el moment de tallar amarres i iniciar un viatge cap un lloc desconegut. D’aleshores prové el mantra de les estructures d’Estat. Comences per dissenyar estructures d’Estat i acabes per ser un Estat independent. En aquesta trama, hi han intervingut personatges tan peculiars com el jutge Santiago Vidal, afalagat per l’ANC i el seu entorn mediàtic.

Alhora, queden altres seqüències per rebobinar, i van en sentit contrari. Per exemple: el suport a la independència no és massiu, separar-se d’Espanya vol dir quedar-se fora de la Unió Europea i sense respecte a la llei no hi ha democràcia que resisteixi. Fer passos a cegues, segons plans ocults i migpensionistes, és d’una inseguretat excepcional, com estar davant la tempesta sense escullera. Al final, què queda? Amb l’elecció de Donald Trump, el Brexit, els populismes i Putin, el món de sobte és més estrany del que era abans. Si amb la crisi del 2008 es va salvar l’euro i vam entrar en la postcrisi, ara tant Trump com Marine Le Pen en propugnen l’anul·lació. Al tauler de l’Europa comunitària s’hi mouen moltes peces, i no sempre amb encert.

La Unió Europea dels vint-i-set està en una posició difícil. Per al ciutadà —senti la catalanitat o no— la qüestió és si és val més quedar-se a Espanya —i, per tant, a la Unió Europea— i afrontar tantes dificultats de manera articulada, o si a la societat catalana li convé més quedar-se al marge d’Espanya i de la Unió Europea, sense un estat de dret, amb risc probable d’inseguretat jurídica, a banda d’una profunda divisió social. Seguretat compartida o fractura identitària en solitari? Amb el perill gihadista pertot arreu, de quina informació disposarien els Mossos d’Esquadra en una Catalunya desconnectada de la xarxa de seguretat espanyola i de la interacció dels serveis d’intel·ligència de tot Europa? El mateix passa amb la inversió estrangera, amb el turisme o amb la política agrícola. Ara com ara, té sentit evitar les mudances.

Així com estan les coses ara, en el secessionisme no es perceben lideratges significatius ni argumentacions sòlides. El confusionisme i la incapacitat política augmenten de manera exponencial i la fatiga d’amplis sectors socials amb la causa independentista és més que constatable. La confusió no augmenta per dies, sinó per hores. L’amateurisme de l’actual president de la Generalitat es podria suportar en situacions d’estabilitat garantida, però no en situacions tan tempestuoses com l’actual. No sabem si vol negociar o no, independència o interdependència, si hi haurà referèndum o no, fins a quin punt depèn de la CUP o en quin context queda el que quedi de Convergència.

Catalunya no està en una fase de política adulta. Al contrari, l’aventurisme avança. El centredreta s’ha evaporat. Les trames de corrupció provenen de velles vinculacions polítiques i el fet que l’exjutge Vidal ocupés un escó al Senat i alhora prediqués dia sí dia no la Constitució en marxa d’un estat independent són dos fets contumaços que la política nacionalista aborda sense indici de transparència. No és improbable que ara mateix nous fluxos d’opinió real es vagin configurant al voltant de la desconnexió amb el secessionisme i el retorn a la bandera quadribarrada en comptes de continuar seduïts per la desconnexió amb Espanya i l’aventurisme de la bandera estelada.

Valentí Puig és escriptor.