Artur Mas no és un delinqüent

L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, ha estat el pitjor governant de la Catalunya contemporània. El 9-N va incórrer en desobediència material, però no tota desobediència és un delicte de desobediència. I la seva, jurídicament, no ho sembla.

Artur Mas va enganyar els catalans el 9 de novembre del 2014: els va convocar a un “procés participatiu”, i després, el va equiparar a un referèndum, del resultat precari del qual va extreure la presumpció que Catalunya ja havia "canviat d'estatus".

També els va enganyar el 27 de setembre del 2015 en convocar-los a unes “eleccions plebiscitàries”, i quan va perdre el plebiscit, ja que no va superar el 48% dels vots –encara que la seva coalició es va erigir en primera minoria–, va insistir que tenia un “mandat popular” per aconseguir la independència i va fabricar a aquest efecte un “full de ruta” secessionista, encara avui més o menys vigent.

Artur Mas va enganyar el Govern i l’Estat assegurant abans del 9-N que la consulta havia quedat en mans dels voluntaris. Va desobeir el Tribunal Constitucional. Va enganyar els seus socis, els seus electors, a tothom qui es va acostar a ell.

Li va valer de poc tanta astúcia. L'antisistema CUP es va negar a renovar-lo com a president i va acabar, ara fa un any llarg, amb la seva trajectòria de (mal) governant. Va quedar com un cadàver polític insepult, amb xofer i protocol, sí, però dels que difícilment ressusciten, i si ho fan és per a mala fi.

Artur Mas ha estat el pitjor president de la Generalitat contemporània. No va fer res. Ni lleis que es recordin. Ni mesures diferents a les més austeritàries d'Europa, i executades matusserament. Ni va viatjar ni van viatjar a ell (excepte el lepenista president de la Llombardia) ni va millorar l'empatia dels catalans amb els altres espanyols (de fet, gairebé la va arruïnar), ni amb els altres europeus. Va degradar la nació catalana. Jeu on correspon.

Aquest és el seu epitafi polític (provisional). Amb la mateixa convicció, però, pot sostenir-se que Artur Mas i Gavarró no és un delinqüent, cosa que, al cap i a la fi, és el que comença a dirimir dilluns que ve el Tribunal Superior de Catalunya (TSJC).

L'examen atent de les actuacions fins avui, sobretot de les conclusions provisionals de la Fiscalia i de la defensa, reforcen i amplien aquesta vella tesi (Jo també sóc Artur Mas, EL PAIS/Catalunya 14/11/2014): una cosa és desobeir i una altra incórrer en delicte de desobediència, que és del que se l’acusa principalment.

De desobediència material, n’hi va haver entre el 4 de novembre, en què el TC va dictar providència i va suspendre la votació (no la va anul·lar), i el dia dels fets, el 9-N. N’hi va haver per activa (coordinacions, missatges, manteniment del web) i per passiva (no es va actuar per desconvocar l'acte denegat). Els fiscals documenten en les seves conclusions (3/10/2016) els fets en què es va encarnar, amb aclaparador detall que avantatja el de la defensa: el repartiment de correspondència, la publicitat institucional, la infraestructura informàtica, l'habilitació del centre de premsa, l'estel·lar aparició final.

Ara bé, “no tot incompliment d'una resolució judicial integra el delicte de desobediència” (STS 54/2008). Perquè hi hagi delicte aquests fets haurien d'encaixar en el tipus agreujat, amb els requisits, tant del Codi Penal (art. 410) com els especificats per (bastanta) jurisprudència.

Així, perquè hi hagi delicte hi ha d'haver un “requeriment previ” a complir la resolució, “directe i individualitzat” (interlocutòria 37 del TSJC), i que aquesta “ordre expressa” sigui “desobeïda” (resolució 465/1996 de l'Audiència de Barcelona). L'ordre ha de ser “oberta, indissimulada”, o sigui, “greu”, i la gravetat s'infereix de “si hi ha reiteració en l'emissió del mandat”, personalitzat, que obeeixi, indica la doctrina (Derecho penal español, J. J. Queralt, Atelier, 2010), que reitera certes sentències: l'incompliment de la resolució judicial ha de manifestar-se en una “palpable i reiterada negativa a obeir” (STS 485/2002), en el cas que el desacatament sigui passiu, com afegeix la defensa (15/12/2016).

La clau està en la reiteració de l'ordre i en si va anar acompanyada o no amb un advertiment exprés de les conseqüències que oferiria a l'interessat el fet d'incomplir-la. El procediment més homologable que recorden els anals de la història recent és el cas Atutxa, sobre la no dissolució del grup parlamentari abertzale, que va durar del 2003 al 2013 i que va acabar al Tribunal d'Estrasburg.

A Juan María Atutxa, president del Parlament basc, se’l va condemnar, sí, però després de mitja dotzena de resolucions judicials, i, el fet que va ser determinant, després d'un procediment d'execució que es va desplegar en almenys tres interlocutòries (abril, maig i juny del 2003), en què se’l comminava a complir la resolució originària, i se l’advertia de les conseqüències punitives de no fer-ho.

No ha passat res d’això en el cas Mas. El TC només el va informar de la seva providència de suspensió de la votació el dia 4, per correu electrònic, a les 13,47 h (precisió de la Fiscalia). No va haver-hi reiteració de l’“ordre” ni cap advertiment adjunt de les possibles sancions en cas d'incomplir-la, contra el que li havia sol·licitat el Govern central.

A més, la minimització que Mas va fer de la convocatòria com un acte festiu, evitant instar el TC a l'execució de la seva providència; el fet que la petició d'aclariment del Govern al TC sobre l'abast exacte de la suspensió no va ser respost en el termini de 3 dies, com tocava, sinó el 2 de desembre; la prudència del jutjat de guàrdia de Barcelona, que va optar el 9-N per no impedir físicament la votació, i l'argumentari de la Junta de Fiscals de Catalunya, que es va oposar a una querella contra Mas (17/11/14), completen el panorama.

Si la tesi central d'aquest article –la innocència de Mas segons la jurisprudència al·ludida– es descartés, això no exclouria que la profunda polèmica jurídica des d'abans de la votació i la concurrència de jurisprudència contradictòria (la STS de l'1/12/03 discrepa de les esmentades i sosté que “l'absència de requeriment” no exclou el delicte) introdueixen un element substancial de dubte. Dubte sobre la qualificació jurídica (política a banda) de la seva conducta, que el faria creditor al principi in dubio pro reo: si els motius per condemnar no són contundentment suficients, absolució.

Queda l'altra acusació, la de prevaricació (dictar resolucions arbitràries sabent que són injustes, CP, art. 404), que totes dues parts deixen en els seus escrits com l'aneguet lleig o germà petit de la causa. Potser perquè abans del 4-N la Generalitat ja havia dictat totes les resolucions pertinents, i no va emetre'n d'altres fins al 9-N. Així, com a màxim podria haver-se produït una prevaricació omissible, figura sobre la qual la doctrina està en desacord. I que donaria lloc a un debat processal, a compte del principi acusatori: no es pot condemnar un reu per una conducta que no se li va incriminar a l'hora d'acusar-lo.

Aquestes circumstàncies jurídiques modelen una situació en la qual, en el límit pitjor per al reu, cabria potser una sentència suau, que el tribunal podria acompanyar d'una petició d'indult. Perquè l'afirmació dels principis de legalitat, tutela judicial, independència dels tribunals i separació de poders pot i ha d'assentar-se amb fermesa. Però aquesta no està renyida —tot el contrari— amb el caràcter humanista i garantista del nostre ordenament penal. Ni amb la grandesa i la magnanimitat intrínseques a la democràcia. Les autocràcies mai són generoses. Els sistemes liberals, sí. També amb aquells que menyspreen o assetgen els tribunals.