Una frase d’Isaac Hernández

Una vegada un periodista va preguntar a la famosa soprano italiana Renata Scotto quin era el millor cantant del moment, i ella li va contestar que mai no hi ha un millor de res. Les qualitats d’un cantant són molt diverses: timbre, color, tècnica, qualitat de la veu, elegància en el fraseig, domini del volum al servei de la música, i tantes i tantes més. També va dir que és impossible que un cantant tingui totes les qualitats possibles, perquè n’hi ha algunes que són incompatibles amb algunes altres. La pregunta que es podria respondre —va continuar dient Renata Scotto— és quin cantant reuneix més qualitats. I va posar dos exemples: Alfredo Kraus i Maria Callas.

Això, pel que fa a l’òpera. Pel que fa al ballet, jo diria que el ballarí que actualment reuneix més qualitats és el solista del Muziektheater d’Amsterdam, un noi de 24 anys, mexicà: Isaac Hernández. Per desgràcia meva, no l’he vist mai dalt de l’escenari, però a YouTube es poden trobar unes quantes interpretacions d’ell, absolutament excepcionals, així com entrevistes que li han fet a la televisió mexicana. En una d’aquestes entrevistes, Isaac Hernández diu que l’art guareix l’ànima dels mals que ens infligeix la vida. Qui no hagi experimentat aquest guariment difícilment pot entendre aquesta frase. Després de sentir-la, me’n va venir a la memòria una altra de Baudelaire, que deia que ell es podia passar tres dies sense menjar, però que li seria impossible passar tres dies sense llegir poesia.

És reconfortant comprovar que hi ha gent que comparteix aquesta necessitat, així com l’experiència que ens dona, però és trist que n’hi hagi tanta que no la tingui. No són pas pocs els que no llegeixen llibres, ni visiten assíduament museus, ni van a escoltar concerts, ni van a l’òpera ni al ballet, ni estan mai en contacte amb cap manifestació artística de qualitat. És trist perquè, com deia Northrop Frye, aquesta gent morirà sense haver viscut, que és el pitjor que pot passar a una persona. És clar que hi ha gent que gaudeix dels millors plaers materials; però aquests, tard o d’hora, el poden decebre i fins i tot trair, mentre que el que les arts ofereixen no decep ni traeix mai. Al contrari: el plaer (que obtenim per les formes), l’emoció (obtinguda per la humanitat que comuniquen), el divertiment (donat per l’interès argumental) i sobretot la saviesa (gràcies a l’experiència moral que desperten), sempre seran un bàlsam per a l’esperit. L’art —com diu Isaac Hernández— certament guareix l’ànima dels mals que ens infligeix la vida, que és com dir la condició humana. Només que el poder polític tingués una mínima idea del que podria fer ajudant i defensant les arts, podríem dir que aquest país començaria a tenir una mica més de sentit.