_
_
_
_
_
Marginalia

En un centenari de Jane Austen

Qui s’acosti a l’autora es sorprendrà que conjura tota manifestació melindrosa a partir d’elements de gran fonament a la novel·la anglesa: l’humor i la ironia

Jane Austen, a l'època que escrivia les 'Juvenalia'
Jane Austen, a l'època que escrivia les 'Juvenalia'

La casa editorial Alba ha fet a les corones d’Aragó i de Castella un dels més grans favors que li podia fer en temps d’endurança cultural: li ha ofert el bo i millor de la literatura universal, en especial la novel·la, en unes col·leccions de bella presentació, tipografia humanística i traduccions de qualitat. Entre altres autors editats per aquella casa hi figura Jane Austen, de la qual ja n’han publicat L’abadia de Northanger, Seny i sentiment, Orgull i prejudici, Mannsfield Park, Emma i Persuasió. La nòmina significa pràcticament l’obra completa d’Austen (1775-1817), d’una vida no precisament llarga.

Cert que l’anomenada per F. R. Lewis “great tradition” de la novel·la anglesa no va començar amb ella, sinó amb Dickens, i que Daniel Defoe, el més primitiu de tots, posseeix l’enorme mèrit d’haver presentat un patró de novel·la òptim per als escriptors protestants. Però Austen és un dels més destacats autors del gran període de la tradició anglesa, juntament amb George Eliot, Henry James i Joseph Conrad, i els nord-americans Nathaniel Hawthorne, Herman Melville i Edgar Allan Poe. Lewis opinava que tots eren fills de Shakespeare, judici que sembla lleugerament xovinista: potser el que s’hauria de dir —fins arribar a Borges o a Nabokov, no a Bosch de la Trinxeria— és que tots eren fills del Quijote, com demostra, entre molts estudis que no calia fer, la novel·la de Henry Fielding, Joseph Andrews, que porta, com a subtítol: “Escrita a imitació de la manera de Cervantes, autor del Quijote” —afegitó que els diccionaris i enciclopèdies anglesos solen amagar.

Jane Austen es va educar i va viure sempre en medis rurals, en el si d’una família de mercaders, però amb parents acadèmics que van influir en l’ambient culte —vull dir llegit i conversat— que es vivia a casa seva. A més de resar a l’hora dels àpats, segons la més habitual tradició protestant, a la casa es llegia en veu alta, per torns, per a il·lustració de l’assemblea. L’escriptora sempre ho va recordar, i un dels seus biògrafs, Park Honan (Jane Austen: A Life, 1987), va definir aquell ambient com “an open, amused, easy intellectual atmosphere”. És més que probable que Austen llegís els grans autors romàntics del seu temps, i no endebades esmenta, com a títol d’una novel·la seva i en molts contextos de la seva obra, la paraula sensibilitat i la paraula sentiments. Però, com si Austen hagués après aquella lliçó molt tòpica que diu que la literatura no es fa amb sentiments, sinó amb paraules, va polir progressivament el seu estil fins a arribar a escriure un dels anglesos més agradables de llegir de tota la novel·lística anglesa. Així ho percebrà el lector si agafa el llibre que acaba de reeditar-se —encara que sigui una traducció—, que conté les primeres temptatives de l’escriptora en el camp de la narració: Amor y amistad (Barcelona, Alba, 2016).

El lector trobarà en aquest recull de les anomenades Juvenilia d’Austen tot el que després es desplegarà en les seves novel·les de maduresa, és a dir, a partir de la primera gran novel·la, Seny i sensibilitat (1811). La primera cosa que l’hi sorprendrà és el fet que, tot i viure en plena generació ploranera, amiga dels llacs, de les ruïnes i dels “sentiments a doll” —com la “mestressa catalana” de Josep Carner—, des del primer dia que va agafar la ploma, Austen es va prohibir tota manifestació melindrosa. Quasi tots els seus llibres parlen de matrimoni, desventures amoroses i maldecaps sentimentals, però Austen va conjurar aquest doll gràcies a dos elements de gran fonament en la novel·la anglesa: l’humor i la ironia. Tenia, per a això, un mestre indiscutible, Laurence Sterne (i el seu Tristram Shandy), que ho va ser no solament dels escriptors humoristes anglesos, sinó també dels francesos, com ara Diderot, que en va pouar moltes coses al seu Jacques le fataliste. No: Jane Austen no va caure en el sentimentalisme, o va fer-ne apostasia, com va fer Goethe quan ja era grandet i li revelava això que segueix al seu secretari Eckermann: “Tot el que és clàssic és sa; tot el que és romàntic és morbós”. Considerava el mateix Chesterton, al pròleg del llibre que ja hem esmentat, quan diu: “Homes com Coleridge o Carlyle van encendre les seves primeres torxes en les flames dels místics alemanys o especuladors platònics igualment fantàstics... Jane Austen no es va inflamar, no es va haver d’inspirar per ser un geni, ni tan sols ho va pretendre; senzillament, ho va ser”.

Per això alguns quants comentaristes l’han comparada amb Rabelais, que, en un context de gran seriositat religiosa —i el protestantisme sempre ha estat seriós, molt més que el catolicisme—, va poder riure’s del mort i de qui el vetlla —com Erasme a l’Encomion Moriae; més tard, com Voltaire a Candide.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_