Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | Manu Guix

“S’ha perdut el respecte per la música”

Arranjador, director i productor musical, acaba d’enregistrar una nova versió de ‘Mediterráneo’ de Serrat, amb 30 veus populars, per a un concert benèfic al Palau Sant Jordi de Barcelona aquest dia 11

El director i productor musical Manu Guix.
El director i productor musical Manu Guix.

Una nova versió d’una de les cançons més emblemàtiques de Joan Manuel Serrat, Mediterráneo, s’ha convertit en una de les sorpreses més agradables d’aquestes primeres setmanes del 2017. Tant en l’enregistrament com en el videoclip que l’acompanya, Serrat està envoltat d’una trentena de veus populars dirigides per un dels tot terrenys musicals més sòlids del panorama català: Manu Guix.

Aquest nou Mediterráneo s’ha realitzat per ajudar en la campanya per les persones refugiades que amb el lema Casa nostra, casa vostra culminarà amb un concert excepcional el proper 11 de febrer al Palau Sant Jordi reunint un centenar d’artistes sota la direcció escènica de La Fura del Baus. Les entrades ja estan exhaurides, i una de les causes ha estat sens dubte la difusió del videoclip de Mediterráneo. “La idea va sorgir d’una de les entitats organitzadores, Canet Rock”, explica Guix (Barcelona, 1979), arranjador, director i productor musical del tema. “Em van comentar que volien aportar una cançó gravada de forma col·lectiva amb artistes importants. Finalment, amb el permís de Serrat, es va escollir Mediterráneo, una de les millors cançons de la història de la música a Catalunya. Primer vam intentar fer parts en anglès, portuguès, castellà, català... però al final Serrat, amb molt bon criteri, ens va dir: ‘La cançó és com és, no me la toqueu’. Vam fer una llista amb els artistes que ens agradaria convidar i va ser un plaer, perquè tots van acceptar des del primer moment. Tothom té ganes de col·laborar i defensar una causa com aquesta. Així, el que pensava que seria molt complicat, coordinar les agendes i fer-les coincidir en una mateixa sessió d’enregistrament, va ser molt senzill per la bona predisposició de tots”.

Pregunta. Entre els participants hi ha Manolo García, Els Amics dels Arts, Antonio Orozco, Estopa... Va intervenir Serrat en la selecció?

Resposta. No. Va arribar i es va trobar el treball fet. Li havíem explicat quins eren els cantants i què cantaria cadascú, i li va semblar bé, ens ho va posar molt fàcil. Jo ho havia preparat tot perquè arribés, cantés i en cinc minuts se’n pogués anar, però va voler ser present en tot el procés d’enregistrament.

P. Com pot una cançó ajudar a solucionar el problema dels emigrants?

R. És la millor manera que tenim els músics per motivar la gent. No sé si una cançó és suficient perquè tothom prengui consciència del problema, però és innegable que gràcies a aquesta cançó podem arribar a molta més gent. Com a part d’aquest col·lectiu em sento orgullós, crec que els músics sempre estan aquí, i sovint són els primers quan es tracta de donar la cara en qüestions humanitàries.

P. <CS8.7>Per què aquesta predisposició del gremi?

</CS>R. Som comunicadors. Gent d’escenari que, amb un micròfon, explica coses. S’ajunten la vocació de comunicar amb la gent i de voler acabar amb les injustícies per mitjà de la sensibilitat implícita a ser artista.

“Spotify paga misèries per drets d’autor. Igual amb els beneficis de la SGAE... És una vergonya i algun dia petarà”

P. Interpretaran Mediterráneo al Sant Jordi?

R. Sí. I pràcticament amb els mateixos artistes que l’han gravat.

P. El cartell sembla aclaparant per a un concert amb una durada prevista de dues hores.

R. Per a mi encara és un misteri, em costa molt imaginar-me què passarà amb La Fura, una simfònica, actors de Merlí, castellers i uns cinquanta cantants! És clar que cap no cantarà sol, es formaran grups de tres o quatre... Tinc molta curiositat.

P. Des de 1996, en què va debutar amb un petit musical de butxaca a la sala barcelonina Luz de Gas, vostè ha fet gairebé de tot al món de la música, però el que l’inconscient col·lectiu no ha oblidat és el seu paper de professor de música en l’acadèmica d’Operación Triunfo. Com el va afectar professionalment el seu treball en aquell programa?

R. Hi va haver coses molt bones i unes altres que no tant. Gràcies a OT m’he pogut guanyar bé la vida durant una època i invertir els diners a muntar un estudi d’enregistrament on poder seguir treballant, m’ha permès conèixer molta gent i que molta gent em conegui... A nivell professional tampoc m’ha canviat tant: em guanyava la vida com a músic abans d’OT i després he seguit guanyant-me-la fent el mateix que feia abans: component cançons, escrivint i dirigint musicals, fent bandes sonores, produint i gravant altres artistes... Sí que de vegades m’he trobat amb algun festival o alguna televisió que m’han dit que no perquè jo era un triunfito.

P. No té la impressió que aquesta etiqueta ha llastrat algun dels seus treballs personals?

R. No acabo d’estar-hi d’acord. Sempre he pensat que si els meus discos no han tingut més repercussió és perquè encara no són prou bons. Les coses de qualitat finalment acaben triomfant per si mateixes. No es tracta d’on vens sinó de la qualitat del que fas. És cert que hi ha artistes als quals no se’ls perdona haver passat per OT. En canvi uns altres, havent-hi passat igual, s’han guanyat immediatament el respecte i són artistes venerats. Ningú critica a Manuel Carrasco que sigui un triunfito. Per què? Perquè el que fa és bo, té qualitat i, al final, es tracta d’això.

P. Si deixem a banda els concursos de talents, actualment a la tele catalana i, força, a les ràdios generalistes, no hi ha programes musicals.

R. S’ha perdut el respecte per la música. Abans, un professor de música era una persona respectada, com un arquitecte. Ser músic era una professió molt respectable. Avui s’ha banalitzat: la música ha passat a ser un simple entreteniment, un producte de consum sense més transcendència. I la música no és solament una forma d’entretenir la gent.

P. Quina culpa té internet, les descàrregues legals i il·legals, l’streaming, Spotify?

R. Internet en té força culpa. Recordo un ritual que va marcar la meva vida: estava fent primer de BUP i tots els meus amics estàvem emocionats perquè l’endemà sortia el nou disc de Nirvana. El vam comprar i ens vam reunir tots per sentir-lo, durant una hora vam estar escoltant-lo en silenci, passant-nos la portada i el llibret. Era molt impactant. Aquest valor ja no existeix. Tens la música al palmell de la mà, en el moment que vols i de manera gratuïta. Ja no existeix aquest ritual, aquesta veneració, i és una llàstima perquè perd valor. Spotify no és el futur, és el present. Per a un músic de poca repercussió com jo, són sistemes que deixen molt a desitjar amb relació al repartiment de royalties. Spotify paga veritables misèries per drets d’autor. Igual succeeix amb la forma en què reparteix beneficis la SGAE: és una vergonya i algun dia petarà. És inacceptable. Avui hi ha programes informàtics que permeten saber al minut què emet cada emissora de ràdio, però la SGAE no vol utilitzar-los. Reparteixen com els dona la gana segons uns cànons que solament beneficien els seus artistes més populars. Els músics petits estem molt desprotegits. La majoria dels que passen pel meu estudi són gent que treballa en altres coses. I parlo de músics que tenen molta repercussió, no d’aficionats. Avui el músic és un pluriempleat. Advocats de dia i músics de nit, o gent com jo que també som pluriempleats encara que tot el que fem sigui música. Jo tenia molt clar que si volia viure de la música no podia limitar-me solament a gravar les meves cançons i fer concerts, estaria dormint sota un pont. Els privilegiats que viuen de treure els seus discos i fer gires són quatre.

P. Va obrir el seu estudi Medusa el 1998. Què ha canviat en la forma de produir discos des de llavors?

R. Hi havia multinacionals que tancaven l’estudi dos mesos, pagaven el que costés i els músics vivien aquí tot aquest temps. Ara això ja no passa. Avui, per desgràcia, són els mateixos artistes els que es paguen la producció, ja no hi ha una discogràfica darrere. Això no afavoreix, perquè el que marca la qualitat d’un enregistrament és el temps que li dediques. Avui tots els músics que entren en un estudi estan pendents del rellotge i, així, evidentment, no sonarà igual un arranjament gravat en pocs dies perquè no tens pressupost que un gravat en un mes. Ara, no vull ser pessimista: un enregistrament és bo si la cançó té qualitat, l’arranjament o l’enregistrament hi ajuden, però l’important és que estigui ben escrita.

MÉS INFORMACIÓ