Selecciona Edició
Connecta’t

Sixte Cambra, l’últim patrici convergent

La implicació del president del Port de Barcelona en les investigacions del 'cas del 3%' simbolitza la fi de l'oasi català

Sixte Cambra, president del Port de Barcelona.
Sixte Cambra, president del Port de Barcelona.

Sixte Cambra (Barcelona, 1952) és l'últim representant d'aquella vella Convergència que va fer forat entre l'alta burgesia barcelonina. Si Xavier Trias continua actiu però en un altre registre –s'ha convertit en una mena de maulet de Ganduxer–, Cambra no ha fet de l'independentisme la seva causa i s'ha continuat presentant amb una de les targetes de visita de la difunta CDC, la dels negocis publicoprivats.

Entre els patricis de la burgesia barcelonina n'hi havia uns pocs que feien carrera a l'oasi polític català: al PSC, els Maragall; al PP, Enrique Lacalle, Vidal-Quadras; a ICV, Rafael Ribó, però sobretot n'hi havia que ho petaven a CDC. Des de la seva independència –no n'era militant–, Cambra va ser el paradigma del sector negocis del partit; ara és el paradigma de la seva desintegració. Fins al 1989 –segons l'hemeroteca de La Vanguardia– era conegut públicament com a Sixto Cambra. Com moltes persones a Barcelona, va canviar a Sixte quan va caldre –com a candidat a la presidència del Barça–. Però a diferència d'Artur Mas –que en la intimitat parlava castellà– o de Trias i de Núria de Gispert –actius militants del procés sobiranista–, Cambra va mantenir-se fidel a la raó de ser dels seus orígens: guanyar-se la vida com a far de la societat civil. Políticament, va ser senador de CiU entre el 1993 i el 2004. Compaginava la feina a Madrid, sent l'home de Jordi Pujol, amb el càrrec a la directiva del Barça de Josep Lluís Núñez. Cambra va ser candidat a la presidència del club el 1989, en una operació fallida, teledirigida per Pujol, per agafar el control de l'entitat.

Pujol i Núñez van signar una treva i Cambra va ser nomenat vicepresident del Barça. La seva presència en el món del futbol era un fenomen estrany, perquè no té les maneres tan cridaneres d'aquest negoci ni tampoc carisma. Va estar implicat en el gran pastís de Barcelona, els Jocs Olímpics, com a director de l'Estadi i l'Anella Olímpica, i va ser president de l'Open Godó de tennis durant 23 anys. Amb l'entorn d'amistats del comte de Godó va fer fortuna amb Luis Conde com a directiu fundador de l'empresa de caçatalents Seeliger & Conde. La seva tenacitat el va projectar el 2011 a la presidència del Port de Barcelona, un dels càrrecs més llaminers de Catalunya. Cambra va ser elevat al càrrec pel seu amic Mas i per un altre desaparegut referent del sector negocis de CDC, l'aleshores conseller Lluís Recoder. Cambra va tenir la fortuna d'assumir aquesta posició un any abans que comencés oficialment el procés cap a la independència. A partir del 2013, el seu perfil hauria estat immediatament descartat per a qualsevol posició de rellevància.

Cambra és un fòssil d'una època no tan llunyana. L'última conversa que hi vaig tenir va ser el 2014 a la coberta de l'Oasis of the Seas, el creuer més gran del món. Cambra em va confiar que era un amant de la nàutica. Sent l'Oasis of the Seas la cúspide del turisme de masses, del qual Cambra estava fent promoció, vaig preguntar-li si passaria unes vacances en aquest vaixell: “No m'ho plantejo; és que a mi m'agrada la vela”, va respondre el president del Port, avui fill pròdig caigut d'un món, el de l'ordre, en extinció.

MÉS INFORMACIÓ