Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Joan Fuster torna

El seu museu a Sueca, a la casa on va viure i va rebre dos paquets bomba, és un altre dels seus prodigis, ja que s’ha obert sense pressupost propi

Una de les obres de l'Equip Realitat que s'exposa al Museu Joan Fuster de Sueca.
Una de les obres de l'Equip Realitat que s'exposa al Museu Joan Fuster de Sueca.

L’any 1968 Joan Fuster feia els quaranta-sis i veia publicat el primer volum de l’Obra Completa. Bastant jove i ja consagrat. Un indici doble: de la vitalitat precoç i sostinguda de la seva escriptura assagística i d’aforismes d’índole ben diversa, i de l’energia editorial en català que emetia aquí i allà Edicions 62. La presentació seria a la llibreria Ona i per a l’ocasió l’Equip Realitat va rebre un encàrrec. Les imatges, quadres retallats com figures de còmic i de falles, van acabar sent set. Una il·lustra aquest article: Fuster amb l’as de bastos i una balança. Totes, les set, es poden veure al Museu Joan Fuster acabat d’inaugurar, a Sueca, és clar.

Fuster brandeix una peça clau de la baralla espanyola i la icona de la justícia, quan en efecte pintaven bastos i els tribunals polítics franquistes treballaven amb ràbia renovada. Descric les altres pintures. Fuster com a àguila ben plantada a terra d’una garra i una ploma d’escriure a l’altra. Dimoni en cap entre flames. Glòria local de Sueca amb llorers. Acadèmic amb birret, toga i medalla. Arrosser de mocador de nusos al cap, cigarret a boca i roba de faena acolorida. I Fuster com a tribú romà amb ulleres, banda rosa fúcsia i puny dret mig aixecat.

Tots ells, els set Fuster que va plasmar l’Equip Realitat (Joan Cardells i Jorge Ballester, 1966-1976) dialoguen en el museu. Va ser tot això. I sent molts, n’hi va haver més. Els Realitat, pintors tan coneguts entre la modernitat de l’època com l’Equip Crònica, bons representants tots ells del pop crític ibèric, majorment valencià, van pintar amb ironia i afecte el Fuster més públic. Ara, a més, és amb ells el poeta, conversador, escriptor de cartes a mà i a màquina (no va voler ordinador, tampoc taula de despatx), un tipus que ho guardava tot, fins la llista de la compra o la nota que li deixaven sota la porta quan no hi era o no ho sentia o no obria. La col·lecció d’art, modesta i constant. Els seus dibuixos, tan poc coneguts. Al cap i a la fi, va ser el fill únic d’un tallista d’imatges i professor de dibuix, el primer de la família que no havia seguit la tradició agrícola suecana, l’arròs. I s’ocuparia sempre de l’art, des que el 1955, als trenta-tres, va publicar el perdurable El descrèdit de la realitat (traducció espanyola del 1957), un llibre sagaç i lluminós concebut en aquell temps obscur.

Fuster va ser sempre precoç, fins i tot en l’hora última. Nascut el 1922, va morir uns mesos abans de complir els setanta, el 1992. Bastant jove, la veritat. Un home de vida sedentària i no obstant moguda: fins va rebre dos paquets bomba en un mes el 1978, per haver escrit Nosaltres els valencians. L’autor de Diccionari per a ociosos és un dels meus herois d’escriptura i, ara, en visitar el museu, que engloba la seva casa natal i la veïna, i veure la imatge del sant (no és de mida natural, però ho sembla), a la façana de casa seva, obra del pare, el tallista carlí, torno a pensar que Fuster va ser un prodigi. Per sort, sí. Va viure per explicar-ho, o tal volta ell preferiria dir que va viure per pensar, escriure, conversar, i per no creure-s’ho gaire. Una gran lliçó, que, com totes, no ho és perquè ho digui qui la dona sinó qui la reconeix.

Encara que, mireu, tot això no és ara el més important ni aquest és un article nostàlgic. El Museu Joan Fuster existeix per la dedicació admirable d’un home que, assistit pel petit equip que ha aconseguit reunir, mereix no sols el reconeixement, que també, sinó una cosa més primordial: que el museu tingui pressupost de veritat, no com ara.

Francesc Pérez Moragón, estudiós de Fuster de llarg alè i editor universitari jubilat, que s’ha deixat la pell al museu, per sort té la seva pensió. L’acompanya Salvador Ortells, ensenyant i poeta, que també practica la “cultura de peatge”, en termes dels seixanta i setanta que al País Valencià sembla que no tenen final. El Museu Joan Fuster no té pressupost propi! Els polítics renovats en la Generalitat s’han declarat fusterians superlatius en la inauguració d’aquest 25 de gener, però, vaja, de moment no s’han mullat més. El museu s’ha obert gràcies en grandíssima manera a l’esforç de l’ajuntament de Sueca... En fi.

Que algú posi una mica de sentit comú —en forma de diners— al Museu Joan Fuster. I no dubteu a visitar-lo. Allà hi teniu (http://www.espaijoanfuster.org/) cita amb la intel·ligència, la ironia i el gust de viure com creus.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.