Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La veritat de les mentides

L’estat propi i independent que ens explica Santi Vidal ja és, abans d’existir, un estat policial

Santiago Vidal fa com a mínim dos mesos que difonia la bona nova per pobles i ciutats de Catalunya. L’acompanyaven en els seves prèdiques càrrecs locals d’Esquerra Republicana i de l’Assemblea Nacional de Catalunya, agraïts pel seu poder de convicció, que deixava els nombrosos assistents satisfets i esperançats davant la bona marxa del procés i la proximitat de l’objectiu tan anhelat, la segura celebració del referèndum i, a continuació, la molt probable proclamació de la independència.

Aquestes xerrades, a un ritme que podia arribar a dues per setmana, han tingut fins ara un impacte molt estrany. Els vídeos es penjaven als webs de les entitats sobiranistes i es feien virals a través de les xarxes socials i especialment de YouTube. Ningú dels qui l’acompanyaven no va veure res d’anormal en els seves explicacions sobre les activitats del Govern en la preparació del referèndum i de la independència. Les televisions locals, en alguns casos, donaven la informació del cas, i fins i tot alguna petita web nacionalista es feia ressò de les conferències, però no n’arribava res als grans mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals.

Pot ser que les notícies que difonia l’exjutge fossin fabulacions per fer-se notar davant d’un públic agraït, però algunes dels seves expressions més explícites haurien d’haver suscitat immediatament l’atenció, i fins i tot l’alarma, de les persones més responsables i escrupolosament demòcrates que l’acompanyaven. Els plans de recopilació de dades i fitxes de policies i jutges, o de simples ciutadans a efectes fiscals, no tan sols vulneren directament la legalitat, com el mateix exjutge reconeix amb un somriure còmplice, sinó que ho fan en un territori especialment delicat com és el de les llibertat i els drets individuals. Resulta que l’estat propi i independent que ens explica Santi Vidal ja és, abans d’existir, un estat policial.

És a dir, si res del que anava explicant Vidal era cert, algú del seu entorn hauria d’haver tallat en sec el seu cicle de prèdiques independentistes. El silenci còmplice que l’ha acompanyat és un indici més de la versemblança dels fets explicats. I més encara quan certs periodistes d’oberta militància independentista han intentat presentar la publicació de la informació com a resultat d’una filtració interessada o fins i tot d’una intoxicació del CNI, especulant fins i tot amb el moment triat per al llançament de la bomba, tot i que tenien les fonts de la informació en obert a la seva disposició a les xarxes des de feia dos mesos. En el seu desvergonyiment, alguns han arribat a desqualificar el reportatge sobre els vídeos de Vidal per una presumpta manca de comprovació de les informacions que contenien, quan el problema és que la societat catalana ha mantingut en una zona de discreta ombra informativa una informació molt rellevant, que per fi ha sortit a la llum per la perspicàcia i el criteri d’un bon professional.

Santi Vidal no està sol. N’hi ha prou amb perdre uns minuts dins les xarxes socials per veure els nombrosos suports que rep i la incomprensió amb què una part del món independentista ha rebut la destitució seca i fulminant. No s’hi val a fer servir l’argument de la seva marginalitat. Només cal llegir els editorials i els columnistes del món independentista més subvencionat per adonar-se que hi ha molts èmuls de Vidal, que és fan els advertits pel que fa als plans secrets i il·legals per al referèndum i per a la independència. Potser l’exsenador ha exagerat i, fins i tot, inventat per acolorir i dotar de versemblança la seva prèdica. Un cafè amb un simple funcionari pot ser un dels precontactes amb l’OTAN. Una xerrada amb Pilar Rahola, una convenció de col·laboració segura amb “els serveis secrets d’un país no europeu”. Però és difícil desatendre aquestes presumptes fanfarronades, quan tothom coneix la cantarella oficial sobre les ruptures amb la legalitat espanyola, la promesa explícita d’una llei de transitorietat que significarà una única ruptura d’un sol co segons el jurista que l’ha fabricat i , l’última, la base de dades fiscals recopilada per Oriol Junqueras, d’improbable legalitat per les restriccions ben explícites que preveu la Llei de protecció de dades.

Les revelacions de l’exjutge i les reaccions que ha suscitat assenyalen, en tot cas, que bona part del món independentista veu sense inquietud i amb gran normalitat l’eventualitat d’una ruptura amb la legalitat, tot i que afecta els drets i les llibertats individuals, ja no al final del procés, sinó fins i tot en l’etapa actual de preparació del referèndum. El cas es veu agreujat encara més per la precarietat de la majoria que sustenta el Govern de Puigdemont, garantida per una força antisistema i antieuropea com és la CUP. Té tota la raó l’editorialista de La Vanguardia d’aquest dissabte passat, en assenyalar l’“enrarida situació política que viu el nostre país”, així com el “clima de fabulació col·lectiva” amb què el sobiranisme pretén substituir la majoria obertament insuficient que necessitava per fer els passos que promet cap a la independència. No són invencions, les de Vidal. En tot cas, la veritat de les mentides.