Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La dignitat i els pressupostos

Mals temps per pal·liar els efectes nocius que colpegen les baules més febles

Carme Forcadell i Oriol Junqueras.
Carme Forcadell i Oriol Junqueras.

Quan el comunisme era un esperó per construir els estats de benestar en l'Europa continental democràtica, s'ironitzava que la diferència entre la dreta i l'esquerra es plasmava en les pel·lícules programades als canals de televisió públics, els únics llavors realment existents. Com més liberalitat, governava l'esquerra; com menys, la dreta, sempre preocupada per les ànimes esgarriades. Llavors, el denominador comú de socialdemòcrates i democristians era la defensa dels assoliments socials. Per convicció o per por. Eren temps en què, per a l'esquerra dura, la cogestió era sospitosa d'actuar com a parany saduceu per integrar els obrers en el capitalisme. I en què es debatia si la sanitat era un simple instrument per reparar la mà d'obra d'avariada.

Des de la caiguda del mur de Berlín, la cogestió ha passat a ser una utopia, perquè el que és habitual en el mercat de treball és que es contracti per dies, o per hores, com el capellà basc de l'obra de Jacques Deval –El comprador de horas–, que redimeix prostitutes a temps parcial perquè resin el rosari. I què es pot dir de la sanitat: la reparació de la mà d'obra s'ha convertit en un bé escàs. Ara s’estilen els passadissos de la urgències plens a vessar. Per no parlar d'aquest exèrcit de reserva de mà d'obra que, més que desocupació estructural, suposa una condemna permanent a la condició de precariat, tal com explica Zygmunt Bauman.

Ara, quan tot assoliment social és tan capritxosament líquid com el preu del megawatt/hora, és normal que les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) s'ocupin, es preocupin i redoblin els seus esforços per al que és immediat. Tota petita conquesta és benvinguda i, per això, seria d'agrair que s'engeguessin el 40% de les 273 mesures d'emergència que el Parlament va aprovar que desenvoluparia urgentment el març del 2016, quan es va donar el vistiplau a una resolució per blindar els drets que poguessin resultar afectats –com ha succeït– per decisions de les institucions de l’Estat.

Llavors no s’hi va poder fer res, segons explicacions del Govern, a causa de la pròrroga pressupostària. Després de Nadal, hem conegut que la crisi –entesa, esclar, com a oportunitat– ha permès que l’1% de la societat amb més patrimoni d'Espanya augmenti la seva porció del pastís de riquesa del 16,87% al 20,23% entre el 2011 i el 2014. Estaria bé contagiar-se d'aquest esperit emprenedor perquè els comptes de la Generalitat del 2017 siguin una oportunitat social.

Els pressupostos per a aquest any, però, no porten a aquest camí, malgrat que s'han convertit en la clau de volta que, pel que sembla, ho sosté tot: el referèndum necessita els comptes per al 2017; les inversions socials, també… De sobte, els pressupostos autonòmics –tal com estan– són la panacea social en el camí cap a la independència i estendard de la “dignitat” de la majoria que governa aquest país, d'acord amb el terme emprat pel mateix president, Carles Puigdemont. Si no s'aproven els pressupostos, “per dignitat” no hi ha referèndum. De vegades tot sembla un trist i indigne esquer per seguir governant, perquè des del ple de la pobresa del març de l'any passat ni tan sols s'han posat a treballar de debò les taules que havien de fer el seguiment de les mesures aprovades: ni la de la pobresa energètica, ni la de l'habitatge, ni la de la infància, ni la de ciutadania i immigració, segons la Taula d’Entitats del Tercer Sector. I en els pressupostos, la veritat és que s'ha malgastat l'oportunitat de revisar a fons el sistema fiscal, tal com sol·liciten les entitats socials, i de plasmar mesures de xoc.

És evident que la praxi política actua com a eficaç dissolvent de fronteres entre dreta i esquerra quan exerceixen el poder. Però ara, al contrari del que succeïa abans de la caiguda del Mur, el que era un dret consolidat s'ha convertit en utopia. La riquesa es concentra en menys mans que mai i no hi ha ni un bri de sentiment de culpa ni propòsit d'esmena respecte a les responsabilitats en les retallades i en la crisi. El 51% dels contractes de treball que es van tancar l'any passat a Espanya no requereixen qualificació, però parlar de renda bàsica continua sent un tabú. Mals temps per pal·liar els efectes nocius que colpegen les baules més febles.