Selecciona Edició
Connecta’t

De mare, n’hi ha més que una

Emma Vilarasau interpreta a la sala La Villarroel, dirigida per Andrés Lima, ‘La mare’, sobre una dona en crisi que revela facetes fosques de la seva personalitat

Andrés Lima i Emma Vilarasau.
Andrés Lima i Emma Vilarasau.

Tot indica que la trobada del director Andrés Lima amb l'actriu Emma Vilarasau serà en un dels grans èxits de la temporada. Lima ha muntat a la sala La Villarroel de Barcelona, amb Vilarasau com a protagonista, La mare, de Florian Zeller (traducció al català d’Ernest Riera), una obra plena d'ingredients per al lluïment d'una actriu capaç de grans registres dramàtics. La peça se centra en una dona en la cinquantena, l’Anne, que afronta una crisi en tots els fronts: fills grans, matrimoni que fa aigües, solitud, angoixa existencial, por, depressió, falta de propòsit a la vida, desamor. El retorn provisional del fill home a causa d'una ruptura sentimental només servirà per exacerbar encara més la síndrome del niu buit quan torni a marxar.

La funció (1 hora i 40 minuts) es desenvolupa en una sèrie d'escenes que mostren múltiples realitats i de vegades semblen sorgir de la ment de la protagonista. L'escriptura de Zeller, un dels autors contemporanis més considerats de França, comparat a Yasmina Reza, fa que l'obra avanci per camins imprevisibles a través de fórmules dramatúrgiques no convencionals. Un camí ple de perills que és una de les coses que, segons pròpia confessió, va atreure Lima de La mare, estrenada el 2010 al Petit Théatre de París amb direcció de Marcial Di Fonzo Bo i per la qual l'actriu Catherine Hiegel va rebre el Molière a la millor interpretació femenina el 2011.

"És un text que farà parlar", va vaticinar Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel divendres en la presentació de l'espectacle, que ja ha iniciat representacions però que s'estrena oficialment el 6 de febrer (fins al 17 d'abril).

Lima va assenyalar que La mare va més enllà de la seva sinopsi. “Tot això és cert, la dona que ha dedicat completament la seva vida a la família i ara està frustrada, els problemes concrets, el marit que l'enganya, però la veritat no són els fets, està sota seu. I nosaltres hem intentat entrar al cap d'aquesta dona, en el seu caos, en la seva crisi, la seva depressió profunda, la seva malenconia. Se li enfonsa el món que té al voltant. Gairebé tots hem viscut aquests moments d'angoixa en què t'ho replanteges tot, l'amor, la vida. Moments de precipici, de vertigen. D'haver de resituar-te. Això és el que hem volgut explicar a través d'aquesta dona que pot semblar segons el moment odiosa o amable, imaginativa, cruel o venjativa, però que sobretot és digna de compassió”.

Lima va explicar que ja a Desde Berlín (2014) s'interessava per “aquesta faceta fosca nostra”, en què batega el dolor i de la qual, paradoxalment, al costat de les tenebres “hi ha aspectes resplendents”. I va afegir: “Quan et preguntes perquè estimes una persona, la resposta també és pel que amaga, el que no coneixes d'ella, pel perill que això suposa per a ella mateixa. Això t'enganxa a aquesta persona. La mare fa entrar en aquesta zona d'inquietud i perill. A preguntar-se on és l'amor veritable”.

Un drama de pissarra

Funció “dirigida directament a l'emoció”, La mare “essencialment és no explicable, cal sentir-la”. L'autor la defineix com a “comèdia sinistra”, però per a Lima és “un drama de pissarra”.

Per al director la trobada amb Vilarasau ha estat essencial: “L’Emma és de les millors artistes que he conegut en la meva vida. Hi ha molt poques que puguin fer el que fa ella”.

Emma Vilarasau va explicar que amb Lima es coneixen des de fa anys i que fa molt que volien treballar com a director i actriu, però que no coincidien. Ara “ens hem trobat en el moment idoni, de maduresa”.

“Li agraeixo a l’Andrés com m'ha portat a través del paper. Un bon director ha de ser un bon commovedor de l'ànima humana. No n'hi ha prou amb saber posar bé els llums. I Andrés coneix el gènere humà, i l’apassiona. A mi, també”.

“Aquesta mare té llocs d'ombra que fan mal”, va continuar l'actriu. “Qui no els té aquests abismes? Però ella és d'aquelles persones amb una sensibilitat encara més especial, que viuen de manera constant amb la sensació d'estar al caire del precipici. I l'atracció per la caiguda és de vegades irresistible”. Malgrat tot, “aquesta dona és un cant a la vida i la supervivència”. L'obra, va continuar, és “enigmàtica i oberta”, està “escrita des de dins, no mostra una realitat objectiva”, sinó “ diferents punts de vista i com el cap és una cosa que no controlem”.

Juntament amb la mare, el marit, Pierre (Pep Pla, recuperat com a actor de les seves tasques administratives), i el fill, Nicolas (Òscar Castellví), apareix Élodie (Ester Cort), que és la dona del fill, però també altres figures femenines que obsessionen la mare, com la seva pròpia filla i les amants del marit.