Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Independència individual

Sembla que hem entrat en una fase nova i més esotèrica del procés sobiranista. La independència ja no es proclama des de la plaça de Sant Jaume sinó des del menjador de casa

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont. EFE

En la vigília de la recent Conferència de Presidents Autonòmics un dels dos absents, el català Carles Puigdemont, que havia menyspreat la invitació de Mariano Rajoy considerant “inservible” la reunió, se’n va anar al prestigiós Teatre Romea de Barcelona a fer els seus primers passos en l'art del soliloqui. La utilitat és sempre relativa, però no sembla que una conferència en un teatre davant un grapat d'incondicionals pugui considerar-se l'acte més útil des del punt de vista d'un president de la Generalitat, precisament perquè ho és –o hauria de ser-ho– de la generalitat dels catalans i no d'una de les seves particularitats, tampoc de la independentista. En només dos dies Puigdemont ha deixat clar quin és el seu criteri d'utilitat.

La principal novetat de la conferència de Puigdemont, però, va ser el sorprenent anunci que la independència ja és un fet: “Ja estem sent independents”. D’aquesta manera, el president es va treure un nou conill de l’inesgotable barret del procés: la declaració individual d'independència" (DII), un nou concepte que engrosseix la ja d'abans fecunda i abstrusa neollengua processal sobiranista. De la DUI (declaració unilateral d’independència) vam retrocedir al RUI (referèndum unilateral d’independència) i ara saltem a la DII. El concepte té la seva substància. Puigdemont es refereix a una sèrie de decisions individuals preses per ciutadans de Catalunya que, unides, sembla que estan donant com a resultat en la pràctica la secessió de Catalunya.

Pedagògic, el mateix Puigdemont va explicar que ell, per exemple, ja havia fet la seva pròpia DII “no anant a la Conferència de Presidents”. El problema és que Puigdemont sembla oblidar que ell no és un ciutadà qualsevol, motiu pel qual les seves declaracions individuals d'independència no seran mai en relació amb la resta d'Espanya, sinó amb el conjunt dels catalans, o almenys amb més de la meitat de nosaltres, i, per tant, amb la institució que ell encarna: la Generalitat.

En qualsevol cas, hem entrat en una nova fase del procés sobiranista, més esotèrica per dir-ho d’alguna manera. Ara, el procés es fa “en la intimitat” (Puigdemont dixit). La cosa es va sofisticant. La independència ja no es proclama des del balcó de la plaça Sant Jaume, sinó des del menjador de casa; la llei més important de la legislatura per Junts pel Sí i la CUP està feta, però no es debat al Parlament sinó que continua en un calaix “tancat i barrat” (Jordi Turull dixit), i al president de la Generalitat no li sembla útil defensar els interessos del conjunt dels catalans davant la resta dels presidents autonòmics, però sí foguejar-se com a actor de teatre davant els seus fidels.

Partint del principi kantià de l'autonomia de la voluntat, cal suposar que cada ciutadà català pot fer tantes DII com vulgui o pugui al llarg del dia, però de les paraules de Puigdemont es desprèn que només són vàlides les declaracions que afavoreixin la causa separatista. A més d'explicar la seva pròpia DII, Puigdemont va posar com a exemple l'actitud del ciutadà que “diu prou i decideix revisar la seva idea de la relació entre Catalunya i Espanya”, i aquí s'acaba la independència individual dels catalans segons Puigdemont. Si, pel que sigui, un ciutadà de Catalunya n’està fart i diu prou a moltes altres coses que al seu judici no funcionen a Catalunya però que no tenen res a veure amb la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya, sembla que això no és una DII sinó la declaració d’“un dels corifeus que té l’Estat a Catalunya”, per dir-ho també en paraules del Molt Honorable en el seu cameo al Romea. Aquest és el seu restrictiu concepte de l'autodeterminació individual, que en definitiva coincideix amb la seva interpretació de l'autodeterminació col·lectiva, que tendeix a expulsar de la catalanitat els no independentistes.

En moments d'agitació com els que vivim a Catalunya les paraules solen ser-ne les primeres víctimes, i prova d'això és la utilització que fan els partits sobiranistes del concepte d'autodeterminació, l'aplicació de la qual en els pobles, promulgada pel president Wilson en els seus cèlebres Catorze Punts (1918), només és plausible en contextos colonials o d'ocupació estrangera.

Els nacionalistes deformen fins a reduir a l'absurd un concepte, el del dret a l'autodeterminació, que en el fons només és aplicable a la unitat humana bàsica, l'individu, que pot legítimament reclamar per a si mateix llibertat d'acció i conducta amb l'única excepció de respectar els drets dels seus iguals i estar disposat a limitar el seu dret a la llibertat en virtut de l'igual dret del seu semblant.

Ignacio Martín Blanco és periodista i politòleg.