L’art de la història

L’art s’explica malament perquè, i aquesta és una de les seves gràcies, no es pot acabar d’explicar mai. Cada raonament, cada idea i cada hipòtesi queden desmentits o matisats quan l’horitzó de visibilitat d’una època desborda l’anterior, quan la mirada d’un artista veu en l’objecte parts que encara no s’havien vist. L’artista interpreta i reconstrueix el món i l’historiador fa el mateix amb el temps.

EL RENAIXEMENT

Peter Burke

Traduccions de Clàudia Casanova

Àtic dels Llibres

142 pàgines

12 euros

Són dues de les direccions que dibuixen les línies de la interpretació i que queden explicades en dos clàssics que publica Àtic dels Llibres, El Renaixement, de Peter Burke, i De l’espiritual en l’art, de Vassili Kandinski. Ambdós busquen alguna cosa que expliqui millor allò que busquen, que expliqui com ho han de buscar i, en definitiva, que hi doni sentit.

Burke descriu un Renaixement molt més complex que no el que ha esdevingut una caricatura acotada i constreta en els límits d’una historiografia: el Renaixement com a cura de la modernitat contra la decadent edat mitjana no deixa de correspondre a la voluntat de l’home d’allunyar-se d’una època, d’una zona pròpia que considera obscura. L’humanisme de què es vanta és el producte de segles d’acumulació d’home, no una reacció en cadena. La mirada de molts historiadors sobre el Renaixement ha replicat la dels renaixentistes sobre l’antiguitat clàssica.

Burke fa fregar els temps interns d’allò que hem anomenat Renaixement, des de la difusió de la impremta fins al moment en què l’ús de les formes populars amb finalitats subversives va ser habitual. De Cervantes a Rabelais, aquell moment que Kundera va descriure com l’inici de la modernitat, que comença el dia que el Quixot surt a buscar aventures i acaba amb els personatges de Kafka.

Cada període cultural produeix un art que li és propi i que no es pot repetir. Voler reviure els principis artístics del passat pot donar com a resultat, en el millor dels casos, obres d’art que són com un infant que ha mort abans de néixer”, diu Kandinski a l’inici del llibre, tot posant de manifest el revers de molts raonaments de Burke, la relació de l’art amb la seva tradició, ara raonada a través de la creació artística.

L’artista ha de despertar sentiments que encara no tenen nom, diu Kandinski, que recull una tradició romàntica que es transforma fins a arribar a l’abstracció. L’anàlisi de Kandinski és un intent de desplegar un altre mapa possible, no tan diferent del que dibuixa Burke. Si l’historiador ha de trobar noves formes interpretatives del passat per fer-lo més intel·ligible, l’artista ha de fer intel·ligible el present convertint-lo en atemporal.

En Kandinski, el pensament s’omple de figures retòriques, d’al·legories que basteixen formes que transcendeixen l’art i el món. La recepció del llibre de Kandinski va ser enorme. Molts artistes esperaven trobar-hi un manual de pintura i molts teòrics, les claus interpretatives de la seva obra, però les decepcions s’acumulen perquè De l’espiritual en l’art no deixa de ser un altre quadre de Kandinski, amb més preguntes que respostes, molt més subjecte a la interpretació que a la descripció. La pregunta no seria tant què significa el color groc o què significa el color, sinó per què hem de preguntar-nos què significa. I aquí, és clar, s’ha acabat el llibre com a manual, de la mateixa manera que va arribar un moment que ja no es va poder llegir el Renaixement en els manuals de la història de l’art.

Si l’essència del món és la seva complexitat, com no ho hauria de ser l’art? I com no haurien de ser complexes les reflexions que provoca, les aproximacions que hi fem? No, els estudis de Burke descriuen un arc d’interessos que mostra com va acotant els espais que estudia, com els encercla, la historiografia i la història cultural, Montaigne i Lluís XIV, la difusió del coneixement i la seva interpretació.

“La llibertat pot anar fins allà on arribi la intuïció de l’artista. Des d’aquest punt de vista es comprèn com en són de necessaris el cultiu i la cura d’aquesta intuïció”, diu Kandinski per descriure una altra forma de sapere aude que afecta qualsevol branca del saber, qualsevol camp científic a tot aquell que té un projecte. Un dels més grans artistes de tots els temps va intentar descriure en un altre llenguatge el que havia après.

L’Art no es pot explicar ni entendre sense l’Art. La Història, tampoc.