Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El discret encant

A Clinton i a Obama els ha fallat, primer de tot, la seva gent, encantats d'encarnar la progressia i viure tan bé

Alguns recordarem Obama com el millor polític que hem vist en actiu. Encara és massa d’hora per valorar què en quedarà, del seu llegat, però sabem que en romandrà una part immaterial, el model de governant que ha situat la política en zones poc freqüentades. Situar la responsabilitat individual en el centre de les decisions i fer-ho admetent els límits de les possibilitats, expressar i assumir les conseqüències eren coses a les quals no estàvem acostumats.

Els seus discursos han estat els millors que s'han pogut escoltar o llegir en els últims decennis. Ha tingut els millors assessors i els millors escriptors al seu servei. Un president negre portava, forçosament, la càrrega del relat de l'esclavitud, el racisme i la desigualtat. Descomptant el màrqueting, necessari en política, no li hem vist utilitzar cap classe de xantatge emocional ni en els moments més tensos.

El contrast amb el seu successor és feridor i mostra, en aquesta gran escala americana, un dels massa retrocessos de la història. La distància que hi ha entre tots dos és enorme però potser el que ho fa tot més interessant és que malgrat les diferències tenen un una cosa en comú, tant Obama com Trump parlen clar. Els usos d'aquesta claredat, la seva procedència i la seva profunditat són diferents, però la veritat és que la credibilitat del primer juga al mateix nivell que la rotunditat del segon.

Va mentir Obama? Menteix Trump? Cal definir què vol dir mentida en política i els límits de la veritat però crec que avui ningú qüestiona la transparència dels dos presidents. Trump ha guanyat sense que hagi hagut d'amagar que, malgrat ser ric, no deixa de ser un miserable. No s'emboliquin amb la postveritat. A Trump no l’hi ha fet falta. Podria haver reconegut que mentia cada dia i així i tot haver guanyat.

No és l'únic amb qui Obama manté distàncies i punts en comú. Malgrat tot el que s'ha dit, amb qui millor contrasta Obama és amb un percentatge significatiu dels seus votants, personatges públics i mitjans afins. Les reaccions d'aquests dies són per emmarcar, no sé què serà pitjor, aguantar Trump o suportar els bramuls que les seves accions provocaran en la progressia americana i europea. Si això anirà sobre fer-se els ofesos, d'abominar de les seves declaracions i de distanciar-se de tot el que signifiquen els seus discursos ens esperen quatre anys pesadíssims.

A Clinton i a Obama els ha fallat, primer de tot, la seva gent, encantats d'encarnar i de viure en el discret encant de la progressia. Pot ser que Trump espremi la classe treballadora però el neoliberalisme progressista ha estat un paradigma en què la classe cultural nord-americana ha viscut la mar de bé. Hi ha qui ho compara amb el benestar universitari dels intel·lectuals francesos, mentre França vivia del drenatge de mitja Àfrica. Em sembla que el paral·lelisme no és tan dolent.

Molts dels que es queixen més ara de la retirada d'algunes de les seves mesures són els que no van moure mai un dit per canviar un sistema que per a ells també funcionava bé. Les protestes d'aquests dies han estat un dels millors simulacres. Intel·lectuals, artistes i periodistes que es recorden de Santa Bàrbara quan trona i veuen la destrossa de la tempesta i que la resta del temps segueixen gaudint d'aquest discret encant tan seu.

Trump va defensar l'esforç –tan demagògicament com vulgueu– mentre que el mainstream comunicatiu se n’oblidava. La crisi del 2008 no ha produït cap generació perduda cultural, no ha proporcionat ni imatges ni relats als qui els han necessitat. L'allunyament de les classes treballadores ha estat tan flagrant que digui el que digui Trump sonarà més convincent que qualsevol discurs de Clinton. L'elit que representa Clinton té una història de superació darrere seu?

No sé quant temps durarà Trump, només sé que la seva victòria sanciona les polítiques que imposarà i que a l'altra banda hi ha molt poca cosa. Molt simulacre, gorres de colors i molta Madonna cantant a les protestes. La frivolitat de veure Madonna en una manifestació contra el tracte de Trump a les dones... Madonna, que volia premiar amb una fel·lació els que votessin Clinton.

No deixa de ser l'altra cara de Trump, un altre espectacle, un altre negoci, un altre poder. Tot el que queda per fer, que és molt.

Francesc Serés és escriptor.