Selecciona Edició
Connecta’t

El públic és el missatge

Algú sap si Puigdemont va estar a l’altura contestant les queixes dels ciutadans a 'Jo pregunto' de diumenge a la televisió?

Puigdemont aquest dimecres al Parlament.
Puigdemont aquest dimecres al Parlament. EFE

Si jo fos Carles Puigdemont m’estaria estirant els cabells (si jo fos Carles Puigdemont, tindria cabells. Bonic somni. I fins aquí els meus motius per envejar-lo). Estaria desesperat, dic, perquè amb l’speed divulgatiu que porta aquesta setmana, sembla tanmateix que el que més interessa en els grupets, debats de la cua del pa, xerrades de cafè i twitter —la xerrada de cafè de l’hiperespai— no és què explica el president sinó qui l’escolta. O quin carnet té el que pregunta. Com a executius d’una empresa de màrqueting, ens obsessiona el perfil de l’audiència, el target. I, en canvi, el discurs passa de llarg sense pena ni glòria. És allò tan vell del “mitjà és el missatge” però més bèstia: avui el missatge és el públic. Imagineu que anem a veure La La Land i en lloc del ja acarnissat debat entre “és el millor que he vist mai” i “doncs a mi ni fred ni calor”, ens posem a discutir sobre si la sala era plena, i sobre la quantitat de gent que menjava crispetes o que no va apagar el mòbil a temps. Quan Puigdemont acaba el discurs, no interessa si ha ballat o cantat bé, ni si al final es queda amb Emma Stone o en un tuguri tocant jazz (bé, potser millor Let it be).

Algú sap si Puigdemont va estar a l’altura contestant les queixes dels ciutadans a Jo Pregunto de diumenge a la televisió? Ningú. Els indepes no en tenen ni idea, perquè s’estaven enfilant a les parets al crit indignat de “Però què li passa a TV3?!”. Els comuns, tampoc, perquè estaven fent voltes al voltant de la sala-menjador al crit entusiasta de “Però què li passa a TV3?”. Els del PP i els de Ciutadans s’ho van perdre perquè estaven mirant un altre canal.

I amb la conferència de Brussel·les, tornem-hi. Només compta comptar. Comptar el nombre de persones que van escoltar, comptar la quantitat de galons dels assistents, comptar els metres quadrats de la sala, comptar quanta gent de Calafell va estar escoltant. Per a uns, allò va ser un foc de camp en una excursió de kumbaiàs i, a sobre, ni tan sols de baix cost. Per a d’altres, estem davant del remake de la marxa sobre Washington de Martin Luther King amb Puigdemont que té un somni i Romeva i Junqueras que reclamen asseure’s a la zona de blancs dels autobusos. (D’aquest debat, a mi el que em preocupa de debò és el portaveu de JuntsxSí Jordi Turull, que és periquito i a la sessió parlamentària no parava de parlar d’Europa; i ja sabem per experiència, nosaltres els periquitos, que quan ens agafa la dèria de parlar d’Europa, l’Espanyol comença a punxar sense fre.)

Bé, per ser justos, els que sí que sembla que van escoltar la conferència de Puigdemont-Junqueras-Romeva van ser els de la CUP. Ja és llàstima perquè precisament a ells tot això de Brussel·les els deixa bastant freds. I el tema del referèndum pactat, gelats. És a dir, que l’única vegada que el president va escoltar una anàlisi d’algú que va fer atenció a les seves paraules va ser per rebre un parell de patacades verbals d’Anna Gabriel. Més li hauria valgut sortir corrents de l’hemicicle. S’hauria trobat amb un grup de nens de visita. No sé si entre ells n’hi havia algun de Calafell.