Selecciona Edició
Connecta’t

La llengua dels comuns

La formació d’Ada Colau hauria de definir un espai propi sobre el bilingüisme i la unitat de la llengua

Xavier Domènech i Ada Colau.
Xavier Domènech i Ada Colau.

Molt decebut amb la proposta dels comuns en matèria de llengua. N’esperava més. Havíem exposat en aquesta secció la necessitat que les noves formacions d’esquerres articulessin un discurs lingüístic propi que servís de posicionament davant els nombrosos debats oberts (immersió lingüística, cooficialitat en l’estat propi, bilingüisme...), però el resultat de les seves reflexions, plasmades en les Ponències zero de la nova formació d’Ada Colau, delata més aviat la migradesa del seu argumentari i la falta de valentia que no pas un discurs consistent. I tenen camp per córrer.

Sorprèn veure, sobretot, com la qüestió queda pràcticament reduïda a la defensa de la immersió lingüística, en els termes clàssics de les bondats del sistema i dels acords majoritaris que l’han fet possible, una presa de partit que celebrem per si calia dissipar dubtes. Però continua amb una afirmació per a la galeria, en recórrer a una terminologia grandiloqüent fruit d’una redacció agraïda —“Hem de mantenir la sobirania en l’àmbit lingüístic i desenvolupar, com a país, aquell model que considerem més adequat per a Catalunya i no pas el que ens vingui imposat externament”—, primer perquè no tenim plena sobirania en matèria lingüística, i segon perquè és una obvietat afirmar que cal desenvolupar el model més adequat (però sense dir quin).

La nova esquerra, pel que fa a la llengua, s’ha de guanyar un espai que encara no li és propi. Si de cas, se l’ha de guanyar a cops de colze a banda i banda de l’espectre ideològic i social, perquè els arguments sobre el debat lingüístic estan més que repartits entre els diferents actors de l’auca, que no semblen disposats a cedir terreny. A un costat hi ha els partidaris del bilingüisme, amb Ciutadans i PP al capdavant, que han convertit la qüestió de la llengua en element axial de la seva política i han pervertit el concepte de bilingüisme fins a la caricatura. Aquí el debat d’idees és profund, contaminat a més per la propaganda, perquè del que entenguem per bilingüisme es desprèn tota una noció de comunitat lingüística, en contraposar un bilingüisme social que garanteixi el monolingüisme (si ho tinc tot en dues llengües no hauré d’abandonar mai la meva) a un bilingüisme competencial que habiliti el parlant en totes dues llengües i que justifiqui, mentre hi hagi ciutadans que no parlin català, les mesures favorables a la normalització.

I a l’altre costat de l’espectre hi ha la defensa de la unitat de la llengua, un element omès en les propostes dels comuns. Tradicionalment situada dins l’òrbita del nacionalisme, la unitat de la llengua és vista sovint com un factor de construcció d’una identitat comuna, en una extensió romàntica del concepte de llengua al de poble, i, en conseqüència, ha esdevingut un argument movedís per a l’esquerra, que s’hi ha acomodat en termes acadèmics però no políticament. S’accepta de grat, doncs, que arreu del domini lingüístic es parla la mateixa llengua, però no es mou un dit perquè això es tradueixi en una acció conjunta dels diversos governs autonòmics. Els comuns no tenen per què afirmar que els parlants d’una mateixa llengua formen un sol poble, però les sintonies ideològiques amb els executius de València i Palma els haurien d’habilitar per fer propostes valentes d’accions unitàries que permetessin visualitzar el que som: una sola comunitat lingüística amb interessos socials, comunicatius i culturals comuns.

I això sense menysprear l’espai que els és natural. Els comuns tenen per a ells tots sols la defensa de la diversitat lingüística recent, la que ha dut amb ella la nova immigració i que fins ara ha estat sistemàticament desatesa per Política Lingüística. Tothom es vanta de les bondats de les llengües que duen els nouvinguts, però ningú ha articulat cap política al voltant d’aquesta riquesa ni sembla haver-hi cap interès que es mantingui en les generacions successives. Semblen anar cap aquí els comuns quan diuen que cal ampliar els drets lingüístics a altres llengües, una afirmació benintencionada però estèril si no s’elabora una nova Llei de Política Lingüística.

Els comuns han fet un primer pas. Almenys es tracta d’una “proposta pendent de validació per part del Grup Impulsor”, així que conservarem les esperances.