Selecciona Edició
Connecta’t

La Barcelona que s’allunya de l’estereotip

Una exposició del Museu Etnològic interpel·la els visitants a fer una interpretació antropològica de la ciutat

L'exposició al Museu Etnològic mostra cartelleria sobre les protestes urbanes de Barcelona.
L'exposició al Museu Etnològic mostra cartelleria sobre les protestes urbanes de Barcelona.

Vidres enfora: Barcelona. I vidres endins: Barcelona. Com si fos un joc, la diàfana quarta planta renovada del Museu Etnològic a la muntanya de Montjuïc ha esdevingut un espai de reflexió sobre què és la capital catalana, què representa i què l'ha fet i la fa una ciutat viva. Sense una sola concessió a la imatge més estereotipada de Barcelona, aquella que retenen a la retina els turistes que la visiten i que, a força de ser el que més ven, acaba conformant l'ideari dels barcelonins mateixos per simple contagi. Es tracta d'una exposició sobre la ciutat que fuig del discurs habitual, el de l'espai públic, el més freqüent quan són arquitectes o urbanistes els que les organitzen. Les cares de Barcelona és una visió antropològica urbana que també serà un conglomerat d'experiències que s'aniran sumant. Una Barcelona conceptual pensada per l'antropòleg i escriptor Adrià Pujol: “Quan m'ho van proposar, el primer impuls va ser dir que no perquè era evident el risc de muntar una oficina turística”. El resultat més aviat se situa als antípodes. Un carro ple de tubs de ferro i ferralla –dels que empenyen cada dia desenes d'immigrants–, un top manta ple d'ulleres i una bici del Bicing són tres dels elements de la mostra que casen a la perfecció amb el dia a dia de la ciutat però s'allunyen de la imatge que es “ven”.

El primer que sorprèn és l'entrada: una gran pantalla que reflecteix el moviment de la ciutat i, sobretot, el soroll i cert caos. “Tampoc va ser fàcil fer el vídeo perquè la primera proposta que ens van fer era la típica visió turística d'una ciutat en la qual només hi havia edificis i vistes, sense persones. Podia ser perfectament promocional”, explica Pujol. Hi ha codis comuns a totes les ciutats —un semàfor, el senyal lluminós d'una farmàcia — perquè hi viu la majoria de la població del món: un 80%.

Els rètols i la cartelleria de tot tipus –publicitat, reivindicacions, campanyes municipals com la de Barcelona, posa't maca– ocupen una paret sencera: “És la ciutat llegida com un text. S'han fet estudis que demostren que en un sol dia si se sumen tots els missatges que són al carrer, això equival a un text de cinc pàgines. De fet, s'ha comprovat que els nens que viuen en un medi urbà aprenen a llegir abans”, afegeix el comissari.

A diferència d'altres exposicions, no hi ha un recorregut establert. De fet, la configuració de l'espai convida a un cert desordre.

Elements quotidians de la ciutat a l'exposició.
Elements quotidians de la ciutat a l'exposició.

Barcelona és una de les ciutats estudiades internacionalment com un model de bon funcionament, i un altre dels espais reflecteix tot tipus de cartelleria –de tots els temps, des d'algun ban del 1961– sobre la regulació. Dedica també un generós espai a les expressions de protesta –no se n'ha deslliurat cap alcalde– i posa el focus en el turisme i tot el que comporta amb una mena de bodegó d'allò més kitsch de la seva simbologia. De tots els temps, perquè en una de les taules destaca, per exemple, una figureta d'una hostessa de congressos de l'Exposició Universal del 1929, que podria confondre's amb una agent de la Guàrdia Civil.

La reflexió més personal del que és Barcelona la donen 28 ciutadans. Els seus testimonis es poden escoltar i veure en altres enregistraments. Com és lògic, hi ha de tot. Un dels que més destaca és el d'un barceloní –que actualment viu en un alberg per haver-se quedat sense feina i sense recursos– que, malgrat la seva difícil situació, diu que Barcelona “és la meva vida”.

Bona part dels documents i objectes que conformen la mostra han sortit dels fons de l'Etnològic. De la sala que ocupa l'exposició han desaparegut les vitrines originals, del 1973, de totes les parets: “No tenien sentit, hipotecaven qualsevol intervenció i la solució per la qual hem optat, és, com tot el museu, austera”, subratlla el director del centre, Josep Fornés. Adequar l'espai ha suposat una inversió de 115.000 euros i muntar l'exposició, 95.000.

La particularitat de Les cares de Barcelona és que no té una data establerta de caducitat perquè als continguts que ara té se n'hi sumaran d'altres. Alguns en forma d'activitats, com una trobada de bloguers que tracten sobre la ciutat, l'organització d'itineraris antropològics i diàlegs. Ho resumeix Oriol Pascual, encarregat d'aquestes activitats: “Més que una exposició com les habituals és un work in progress”.