Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Captiu i desarmat

Potser l'esperança del PSC és que Patxi López sigui un candidat temporal, el seu gran atractiu davant la involució d'una Susana Díaz transmutable en una Eva Perón andalusa

Miquel Iceta i Patxi López, en un acte electoral a l'Hospitalet de Llobretgat, al setembre.
Miquel Iceta i Patxi López, en un acte electoral a l'Hospitalet de Llobretgat, al setembre.

Igual que l’“exèrcit roig” segons els famosos adjectius de l'última part de la guerra franquista: així es troba el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) davant el procés congressual que el PSOE va donar per obert el cap de setmana passat. Ostatge de l'amenaça que la gestora de Javier Fernández manté sobre seu –la d'excloure els 17.000 militants socialistes catalans de les primàries a la secretaria general del PSOE–, el partit que encapçala Miquel Iceta es troba en la impossibilitat de tenir qualsevol paper actiu, de prendre qualsevol iniciativa, d'explicitar qualsevol posició pròpia en el si del socialisme espanyol durant els propers i crucials mesos. Més que un compromís de neutralitat o d'imparcialitat, l'acord que els dirigents del PSC van adoptar el dia 10 és una consigna de: “De cara a terra, que venen els nostres!”, amb l'esperança que el foc amic els causi els mínims danys possibles.

No esperem, doncs, que, d'aquí a maig-juny, cap membre de la cúpula del PSC n’invoqui la condició sobirana o recordi que el PSC i el PSOE són dos partits jurídicament diferents, o expressi la mínima vel·leïtat d'autonomia política. La majoria dels que solien dir aquestes coses ja no cotitzen al carrer de Nicaragua, i els que encara ho fan tenen ben clar que no s’està per orgues, ni cal donar arguments als “companys” que veuen el PSC com una cinquena columna del secessionisme. Ni tan sols es parlarà de la Declaració de Granada, perquè –segons va advertir el líder interí– resulta massa polisèmica i admet massa comentaris.

El que millor il·lustra l'actitud actual del socialisme català davant Ferraz és la designació, per representar-lo per fi en el si de la gestora del PSOE, de Teresa Cunillera i Mestres. Per edat (a punt de fer 66 anys), per currículum (diputada a Madrid o alt càrrec de l’executiu central sense interrupció des del 1982 fins al 2015), per perfil (persona de la màxima confiança política de José Borrell en la demarcació de Lleida), per tarannà (encantada de rebutjar al Congrés allò que els seus correligionaris havien votat al Parlament), la senyora Cunillera estarà, dins de l'equip de Javier Fernández, l'expressió més perfecta d'un PSC submís i domesticat, tan nacional-espanyol com el Partit Socialista de la regió de Múrcia, per exemple.

I tot això, per a què? És a dir, en quin actiu polític pensen invertir Miquel Iceta i el seu equip els fruits d'aquest esforç d'autocensura, les rendes d'haver deixat caure l'abans-d'ahir idolatrat Pedro Sánchez, el perdó després de la penitència per haver trencat la disciplina parlamentària i haver dit que no a la investidura de Rajoy? Ho invertiran en Patxi López?

És aviat per dir-ho. Però, ja que ha estat el primer candidat a sortir a l’arena de les primàries, i que la reacció inicial a les files del PSC –reacció tàcita, s'entén– apunta una expectació positiva, no és sobre recordar algunes coses. Patxi López és basc, sí, però no s'ha adscrit mai a la tradició basquista del Partit Socialista d'Euskadi (la dels guipuscoans Odón Elorza, Gemma Zabaleta, Jesús Eguiguren…), sinó més aviat a la contrària, la del socialisme espanyolista biscaí que representa, entre d’altres, el seu fidelíssim Rodolfo Ares. López va ser lehendakari entre el 2009 i el 2012 amb els vots del PP i d’UPyD, perquè els tres partits compartien una mateixa concepció de l’Estat, no cal aclarir quina. Finalment, i en l'exercici de les seves responsabilitats com a membre de l'executiva del PSOE des del 2012, López ha mostrat un rebuig sense fissures no ja de la independència, sinó del referèndum o de qualsevol altra resposta política singular al plet català.

Això significa que l'exlehendakari és, des de la perspectiva del PSC, un mal candidat? Significa que, en matèria territorial, representa l'immobilisme i la continuïtat més estrictes; que, amb 57 anys, té més passat que futur; que resulta difícil imaginar-lo com l'atlant capaç d'elevar el PSOE novament al poder d’aquí tres anys. Un líder de transició? Pot ser. I pot ser que això sigui, vist des de Nicaragua, el seu principal atractiu, en contraposició amb la involució meridionalista representada per una Susana Díaz fàcilment transmutable en Eva Perón andalusa, que, si aconsegueix el poder orgànic, no el deixarà anar durant una generació.

Joan B. Culla és historiador.