Selecciona Edició
Connecta’t

Baix Llobregat i lluita obrera

Joan Romagosa és un dels 33 entrevistats al documental 'El cinturón rojo', la primera iniciativa audiovisual que aborda el moviment antifranquista del Baix Llobregat entre 1970 i 1977

Un fotograma d’‘El cinturón rojo’.
Un fotograma d’‘El cinturón rojo’.

Cornellà era als anys seixanta un poble agrícola, antic, clàssic. La lluita obrera no va començar fins que no van venir els immigrants i es van muntar les fàbriques”. Joan Romagosa és un dels 33 entrevistats que passen pel documental El cinturón rojo, la primera iniciativa audiovisual que aborda el moviment antifranquista del Baix Llobregat entre 1970 i 1977. Aquella va ser una experiència única a Catalunya que va arrelar entre amplis sectors de la població perquè no només reclamava millores salarials i de condicions de treball, sinó també llibertats democràtiques i barris on viure amb la dignitat que les constructores especulatives havien oblidat amb el beneplàcit dels ajuntaments.

EL CINTURÓN ROJO

.Fundació Utopia
Direcció: Luis Campo Vidal
Producció: Sagesse SL 
72 minuts (52 minuts en versió per televisió).

“Del obrero, como del cerdo, se aprovecha todo”, proclama l’escriptor Ignasi Riera per referir-se a l’explotació que patien aquells andalusos i extremenys: a les fàbriques i a les ciutats dormitori on vivien, sense clavegueram, enllumenat, pavimentació, escoles ni centres de salut. Barris com La Satélite (ara Sant Ildefons) o Sant Cosme (al Prat) exemplifiquen el boom d’una comarca que va passar dels 96.000 habitants el 1950 als 462.000 de 1975, atrets per la reindustrialització de Catalunya.

“El Baix Llobregat estava destinat a ser el suburbi de Barcelona, com passa a París, i ha acabat sent la porta d’entrada”, explica Francesc Castellana, president de la Fundació Utopia, impulsora del documental i exsecretari de CCOO de la comarca. Sense el sindicat i sense el partit, el PSUC, no s’explica aquell moviment obrer, però no n’hi ha prou amb ells per entendre’l. També van ser determinants els moviments veïnals i Cristians pel Socialisme, amb el jesuïta Joan García-Nieto i Alfons Carles Comín al capdavant. “Va ser com una maionesa, impossible de lligar sense diversos elements”, diu Castellana.

Les vagues de l’Elsa (1974) i Laforsa (1975) a Cornellà i de Roca radiadors (1976 i 1977) a Gavà van despertar una solidaritat inèdita en aquella època, però el documental fuig de la nostàlgia i no alimenta la mitificació d’un temps passat. El director del documental, Luis Campo Vidal, evita la veu narrativa i es limita a posar els protagonistes davant la càmera i passar desenes d’imatges de l’època. “Gent que anomenen classes subalternes que viuen i moren en l’anonimat”, que expliquen unes vivències sense les quals no s’entén la transició política. “No vam tenir adolescència, però va ser un privilegi viure aquella època”, diu orgullós un dels entrevistats.

“España tiene dos problemas: ETA y el Bajo Llobregat”, va proclamar un general al Ministeri de l’Interior, segons explica el periodista Manuel Campo Vidal, molt actiu en la lluita antifranquista de la comarca. És una frase del tot desmesurada, perquè l’única violència la van protagonitzar la Policia Armada i la Guàrdia Civil contra els manifestants que omplien els carrers dia rere dia. El règim, però, sí que era conscient de la realitat, i un dia de 1974 José García Hernández, ministre de Governació, va recórrer d’incògnit dins un cotxe les empreses del “cinturón rojo de Barcelona”, de les quals havia sentit parlar tant.

Ara farà 40 anys que arribà la democràcia amb les primeres eleccions. “Llavors et barallaves per canviar el món i ara et baralles perquè el món no et canviï a tu”, assegura un altre dels protagonistes del documental, que es passarà el 7 de març al cinema Girona de Barcelona.