Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Psicosi de l’Estat

Així es poden considerar, així es manifesten, les actituds bipolars dels poders nacionals respecte dels migrants i els exiliats que arriben a Europa

Un fotograma de 'Desmuntant la impunitat a la frontera sud'.
Un fotograma de 'Desmuntant la impunitat a la frontera sud'.

La pregunta és si no caldria parlar de psicosi de l’Estat. La formula (“Maybe we can talk about the psychosis of the State”) la filòsofa nord-americana Judith Butler en el documental sobre Tarajal, la platja de Ceuta d’arribada dels migrants africans, ja ho sabeu, on alguns moren, on la Guàrdia Civil dispara. És aquell film emès dissabte pel Canal 33, en deveu haver sentit a parlar si no és que el vau veure. D’entre les coses vistes i sentides, unes quantes, me n’ha quedat aquesta intervenció. Butler ja va tractar a Vida precaria (Paidós, 2004) de les vides invisibles que, després dels atemptats de l’11-S novaiorquès, no poden ser plorades quan moren ni tampoc acompanyades pel dol en virtut de les necessitats de “seguretat” de l’Estat. Ara argumenta que, tenint en compte com actua a Europa, potser es pot parlar de psicosi de l’Estat: d’una banda, l’Estat no concedeix cap tipus de drets ni dignitat humana a les vides migrants que se li volen sumar, viure-hi, i, de l’altra, imagina i considera aquestes vides com a amenaces militars i així les repel·leix, com faria en una guerra en què els migrants anessin armats. Per no parlar, raona, de fantasmagoria racista.

Benvingut el que contribueix a posar una mica, fins el màxim, de llum al què està passant a la frontera sud europea, a les ciutats africanes de pertinença espanyola, avui ciutats autònomes, vestigis colonials pel que sembla eterns. Sobretot si t’expliquen que el que hi passa des de fa temps ha estat i és el model copiat per Hongria, per exemple, per repel·lir com sigui els refugiats sirians, i ja vam veure no fa tant com ho feia l’Estat hongarès. Doncs, pel que sembla, seguint l’exemple espanyol. Cada lloc té les seves gestes, i Ceuta i Melilla, que en tenen tantes des d’abans ja del jove Franco, poden afegir-ne una més: són un exemple europeu. Migrants allà, refugiats a Hongria.

Refugiats? Sento rebuig davant la paraula “refugiats”, però si ho escric entre cometes pot semblar que posi en dubte si aquestes persones tenen el dret de ser-ho o no, quan en rigor arriben a les costes europees buscant-hi refugi. Arriben sense cap refugi, no en tenen, i Europa no està disposada a donar-los-en, mal que es morin tots congelats a la neu. Refugiats?

Els migrants africans al sud, que fugen de la constel·lació de guerres oblidades al continent i de la fam, i els exiliats a les costes centrals i del nord, que fugen de les guerres a la costa oriental mediterrània, no menys imbricades entre si, es veuen sotmesos en arribar a les platges europees a la psicosi de cada Estat a la corresponent frontera marítima i, si no té mar, com és en el cas hongarès, a la dels seus veïns. On els esperen els soldats de la psicosi de l’Estat. Un altre aspecte que el documental Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud (Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra) posa davant dels nassos. Com l’anterior, aquest signe dels temps no es refereix exclusivament al lloc del film. Els homes i les dones, majoritàriament homes, dels cossos de seguretat que han de fer-se càrrec, al preu que sigui, d’executar la psicosi de l’Estat. Soldats de les nostres guerres d’ara mateix en aquesta Europa dels dimonis. La Guàrdia Civil i els seus agents aquí.

El film subratlla que el concepte d’“obediència deguda” no té valor militar des dels judicis de Nuremberg. Fa bé de recordar-ho i insistir-hi, sí, perquè ningú no ho diria, ni aquí ni allà, que l’obediència deguda hagi estat derogada. Ni a Tarajal ni a tantíssims llocs. Ni davant de migrants i exiliats ni davant de tants aspectes en què l’Estat, el nostre a dojo, revela un dia sí i l’altre també la seva psicosi d’ara. Em torna el vers de Pasolini que va assotar els esquerrans del seu temps: “Mentre que els policies (que estaven de la part equivocada) eren els pobres”. Ara no sempre, Pier Paolo: no davant dels migrants africans, si parlem de feina i de diners. Són potser els pobres obligats de l’Estat psicòtic a prescindir del coratge democràtic que nega l’obediència deguda a les ordres immorals.

Un consol: Serrat i molts altres músics i cantants de les ribes del mar psicotitzat han tornat a gravar Mediterráneo. Segur que també és una de les cançons de la seva vida per a molts dels agents que tant el custodien.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF