Selecciona Edició
Connecta’t

“Folch Junior ha mort al front de l’Ebre”

El Memorial Democràtic inaugura una exposició sobre la publicació de la revista ‘En Patufet’ durant la Guerra Civil

Vinyeta de la revista 'En Patufet'. Veure fotogaleria
Vinyeta de la revista 'En Patufet'.

La vida és bella, la cèlebre pel·lícula de Roberto Benigni, no era tan original. Aquell ficció dolça, irònica, a vegades de colors foscos, amb que el protagonista del film reinterpreta per al seu fill l'Holocaust, no era nova perquè la revista En Patufet ja ho havia aplicat durant la Guerra Civil. Ho va dur a terme en 122 números que el periodista Julià Guillamon ha revisat per a l'exposició Patufet en guerra. La il·lusió de la normalitat, que s'inaugura aquest dijous a la seu del Memorial Democràtic de Barcelona.

Guillamon ha destacat com el restaurador de la modernitat editorial catalana. L'exposició que va organitzar sobre el disseny pop del Grup 62 o la mostra sobre Quim Monzó del 2009 a l'Arts Santa Mònica en són testimoni. Guillamon va rebre del nou director del Memorial Democràtic, Plàcid Garcia-Planas, l'encàrrec de relatar l'obra d'En Patufet durant la Guerra Civil. És la primera exposició que comanda Garcia-Planas en el seu càrrec. Garcia-Planas és un dels periodistes més notables que ha tingut Catalunya els darrers vint anys; és una excepció en aquesta era del Procés i d'hegemonia ideològica de les esquerres que es concedeixi una posició institucional notòria a algú que està lliure de lligams partidistes. En la introducció al catàleg, Garcia-Planas apunta la influència que tenia En Patufet recordant que el setmanari va arribar a tenir 300.000 lectors. Garcia-Planas assumeix la direcció d'una institució de la Generalitat per fer un breu incís en sintonia amb el moment polític actual: “Abans, durant, i fins i tot després de la guerra, quan va quedar prohibit, En Patufet ha estat el vailet més inquiet i transversal de la història –mil anys– de Catalunya. Somriure sota les bombes? Va ser –i en altres llocs segueix sent– una realitat. Una necessitat. Per saber, d’alguna manera, que estem vius. Per saber, també, que no estem morts. I que volem guanyar”.

L'època d'En Patufet entre el juliol el 1936 i el desembre del 1938 que retrata l'exposició és també un relat teixit a partir de contrastos, perquè el contingut era vàlid per a nens i també per a adults. L'acidesa de Gaietà Cornet, el gran protagonista de la mostra juntament amb Josep Maria Folch i Torres, supera la innocència infantil. El primer gran bombardeig sobre Barcelona, l'agost del 1937, l'il·lustra Cornet amb dos homes que, tot caminant pel carrer miren al cel per advertir del perill dels avions italians que sobrevolen la ciutat mentre són a punt de caure pel forat d'una claveguera oberta. Aquesta ingenuïtat i negror alhora també apareix amb el dibuix d'en Cornet de dues mosques que es disposen a refugiar-se als orificis nasals d'un home per por dels bombardejos.

Un dels documents més colpidors de la mostra és la portada i necrològica dedicada a Jordi Folch

Els contrastos d'En Patufet durant el conflicte bèl·lic treuen el cap en la llibertat d'acció que va gaudir respecte la propaganda de guerra a la qual es van haver de sotmetre altres publicacions. En Patufet va quedar supeditada al Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), un organisme que depenia del president Lluís Companys i que va permetre, segons l'exposició, que la revista no es polititzés en excés. Guillamon apunta que En Patufet tampoc tenia gaire marge per exposar amb cruesa les mancances del dia a dia en el bàndol republicà. El número del 8 d'octubre del 1938 va destacar per un contingut tètric, en especial una doble pàgina d'en Muntañola en què apareixen els veïns d'un edifici, tots famolencs per la manca d'aliments. “Els dibuixos de l’auca de Muntañola eren fortíssims. Els devien tocar el crostó, perquè en els tres mesos següents, del 15 d’octubre al 31 de desembre de 1938, quan es va publicar l’últim número d’En Patufet, no hi ha cap més referència a la gana i, naturalment, cap més dibuix cadavèric”, explica el catàleg.

L'altre gran personatge de l'exposició és Folch i Torres. Els seus relats a la secció Pàgines viscudes, il·lustrades per Junceda, eren textos útils per entendre els fets del moment. Folch i Torres va fer mans i mànigues per mantenir l'esperit d'En Patufet; fins i tot, comenta Guillamon, Folch i Torres va sotmetre's a les proves per accedir al sindicat d'escriptors catalans malgrat que era “era catòlic fins al moll de l’os i un home conservador de cap a peus, amb set o vuit criatures”. Un dels documents més colpidors de la mostra és la portada i necrològica dedicada a Jordi Folch, col·laborador de la revista i fill de Folch i Torres, amb el títol “Folch Junior ha mort al front de l'Ebre”.

L'exposició és rica en anècdotes que completen la narració; algunes serveixen a Guillamon de firma personal: hi ha l'evolució gràfica de l'increment del preu de la subscripció a la revista a mida que transcorria la guerra; fotos d'una donació de joguines per a nens refugiats, un embolcall de sabó de brea –fet amb resina de pi– produït per les Milícies Antifeixistes de la Generalitat que acompanya un còmic de Junceda en què una bugadera somia amb tornar a tenir sabó en abundància; també hi apareix un cupó de racionament de pa de Manuel Perucho, pare de Joan Perucho, escriptor del qual Guillamon n'és un gran coneixedor.