Contra el turisme?
La no edificació de nous hotels potser és una victòria des del punt de vista d'unes particulars idees, però ho és per al conjunt dels ciutadans?
La setmana passada es va produir a Barcelona un fet una mica esperpèntic encara que, pels antecedents, no inesperat. Es tracta de l’alegria pública de les nostres autoritats municipals perquè l’emblemàtica Torre Agbar de la plaça de les Glòries, que ha estat venuda per Aigües de Barcelona a un grup financer, no es convertís en hotel, per descomptat de luxe, a causa del que aquest diari ha denominat les traves de Colau. Fa un any i mig ja va succeir el mateix amb l’edifici que durant molts anys va albergar les oficines del Deustche Bank en la confluència del passeig de Gràcia amb la Diagonal que també havia de convertir-se en un hotel, en aquest cas de la cadena Four Seasons, una marca imprescindible a tota ciutat que pretengui ser de referència en el turisme i en el món dels negocis. Tenim uns regidors als quals no els agrada el turisme.
Aquesta alegria la va expressar amb gran èmfasi el regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, en comentar a la televisió municipal: “És una molt bona notícia per a tota la ciutat i, malgrat que respongui a una decisió del promotor ho considerem un èxit, una victòria similar a l’aconseguida a principis de mandat, quan vam aconseguir que el Deutsche Bank no es convertís en un hotel de luxe”. I afegia: “La voluntat dels veïns i de l’Ajuntament era que no es fes l’hotel i la tramitació, sens dubte, no ha tingut cap facilitat, s’entén que s’ho hagin repensat”.
La no edificació de tots dos hotels i l’aturada de molts altres, és una victòria, tal com presumeix el regidor? Probablement és una victòria des del punt de vista d’unes idees particulars però també ho és per al conjunt dels ciutadans? Això és molt més problemàtic i es presta a algunes reflexions.
Una primera, pot ser de tipus econòmic i social. Barcelona és un municipi estancat: havia estat industrial, especialment tèxtil, però això ja és una fase molt superada, segueix sent comercial però sobretot és creixentment de serveis i, especialment, està dotat per al turisme i els esdeveniments del món de les fires i congressos, concomitants amb el turisme.
Afortunadament, el turisme és un sector socialment molt beneficiós, se n’aprofiten sectors molt diversos: totes les categories d’hotels, i apartaments turístics, el comerç de tot tipus, les cafeteries, bars i restaurants, la construcció, el sector immobiliari… Crea benefici econòmic i llocs de treball en molts rams. L’explotació d’una planta de petroli beneficia molt a molt pocs. El turisme és el contrari: reparteix beneficis i llocs de treball. És una benedicció ser un país turístic, ho sabem des dels anys seixanta.
Doncs bé, ara rebutgem aquesta sort. Perquè a més de posar traves burocràtiques a nous hotels, des de la mateixa societat s’està creant una campanya superposada contra els turistes. Se’ls titlla de bruts, sorollosos, borratxos, mal vestits, gasius… Naturalment hi ha de tot, però no crec que en aquestes qüestions es distingeixin dels nacionals, on com és natural també hi ha de tot. En lloc d’ampliar les àrees de la ciutat amb interès turístic, una cosa perfectament resoluble mitjançant una política d’expansió de les zones culturals, lúdiques i comercials, tal com es va fer en els gloriosos temps de l’alcalde Maragall amb l’obertura al mar i la revitalització del nucli antic, pretenem que els turistes s’allotgin a la Barcelona perifèrica, perquè allà es volen construir els nous hotels, i que vagin a passar el seu dia i la seva nit al centre. És difícil actuar amb menys intel·ligència.
Però, a més, al darrere d’aquesta campanya contra el turisme hi ha una cosa molt antiga, conservadora i fins i tot reaccionària. És la idea de preservar el territori per als seus veritables propietaris, els naturals del país, sense adonar-se de la contradicció que això conté: sense llocs de treball aquests barcelonins de tota la vida hauran d’abandonar la seva ciutat i emigrar a altres terres, la qual cosa no és necessàriament un drama si en aquestes altres terres poden desenvolupar el seu projecte de vida, però en tot cas, contrari a les idees dels qui diuen voler protegir-los.
En conclusió, d’una ciutat oberta, contenta de la seva diversitat i amb mentalitat cosmopolita, correm el risc de passar a ser una ciutat provinciana, tancada i decadent. Alerta perquè aquests canvis no s’adverteixen d’entrada sinó al cap dels anys. Quan ja és tard.
Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional
