Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Bala de plata

A l'espera d'una veu lúcida, valenta i convincent que digui la veritat als catalans i sobretot als independentistes

Dos joves porten banderes catalanes durant la Diada del 2012.
Dos joves porten banderes catalanes durant la Diada del 2012.

Quan ja no queda esperança, apareix l'arma secreta. A l’últim moment, just quan tot es dona per perdut, arriba la salvació, l'instrument o el personatge miraculós que fa el tomb definitiu i ens lliura la victòria.

És la bala de plata amb la qual l'heroi mitològic liquidava vampirs i licantrops; Santiago damunt del cavall blanc, que decantava les batalles a favor dels cristians; o el rei Sebastià I, al qual esperen les hosts miserables de Canudos en la seva guerra desigual amb l'exèrcit brasiler. El setge de Barcelona el 1714 també la va tenir i era la Mare de Déu de la Mercè, proclamada capitana general i invocada en processons i rogatives per un grup de clergues, monges i beats fanàtics.

L'arma secreta té una funcionalitat política. És un instrument per mantenir la cohesió i prosseguir el combat quan la derrota es dona per descomptada. Serveix per contenir les desercions i reclamar un últim sacrifici quan cap sacrifici serveix per a res. El nazisme també va tenir la seva arma secreta, ni més ni menys que la construcció de l'arma atòmica, que permetia als seus partidaris seguir creient en la salvació in extremis d'una derrota ineluctable.

La debilitat del processisme és extrema i parlar de lideratges és un sarcasme

Quan el procés està entrant ja en l'última fase, aquest 2017, en què se'ns diu que es produirà el desenllaç, la majoria parlamentària independentista, formada per Junts pel Sí i la CUP, acaba d'exhibir també una misteriosa bala de plata, envoltada del màxim secretisme. En la nostra època el motiu de l'última esperança no pot ser, naturalment, una figura o un instrument redemptor al qual es convoca per auxiliar les devotes tropes independentistes en la seva imminent derrota a mans de l’unionisme.

La bala de plata que té l'independentisme és jurídica, una llei anomenada de transitorietat, que només mostra com el cuc a l'ham, un article primer pel qual Catalunya es constitueix en república social, democràtica i de dret. És una espècie de Constitució clandestina i anticipada, de manera que l'anunci de l'acord entre Junts pel Sí i la CUP per impulsar-la té la virtut addicional de convertir-se en una proclamació avançada de la independència en el món de la postveritat, que és l’única realitat del procés des de fa molt de temps.

La debilitat del processisme és extrema. Parlar de lideratges és un sarcasme. La seva capacitat d'aglutinar majories està estancada. Tres vegades ha demostrat la seva força i també les seves limitacions, a enorme distància del que es necessitava per saltar els altíssims murs de la legalitat i del reconeixement internacional: en les eleccions del 2012, quan Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats en lloc d'obtenir la majoria absoluta indestructible que demanava; en el 9-N, quan només un 37 per cent dels catalans van participar en la consulta sobre la independència, i el 27 de setembre del 2015, quan Artur Mas no va obtenir la majoria de vots independentistes a les eleccions que va convocar amb la pretensió de presentar-les internacionalment com un referèndum d'autodeterminació.

La majoria parlamentària independentista, sotmesa a les vel·leïtats revolucionàries de la CUP, només es manté gràcies a l'auxili inestimable de Mariano Rajoy. Algú hauria tocat a retirada en condicions polítiques normals, és a dir, de diàleg polític efectiu, d'intervenció molt prudent i acotada dels tribunals i sobretot de resposta al projecte independentista amb una alternativa espanyola seriosa. El primer govern independentista de la història de Catalunya ha demostrat una incapacitat i una pobresa de recursos esgarrifoses. El seu mèrit més important és existir i haver aconseguit passar una moció de confiança. Fa cinc anys que ha deixat de funcionar la idea que els governs treballen. Són governs sense obra. Si al damunt s'enfonsa el castell del procés, només queda llavors la dissolució i una nova distribució d’escons que doni lloc a un govern que torni a governar.

La resistència a reconèixer aquesta realitat és enorme. Dissoldre el govern, per més que es declarin constituents els pròxims comicis, serà el reconeixement del fracàs i, encara que de forma vergonyosa, de l'error estratègic colossal que ha significat el disseny del famós xoc de trens sense un càlcul realista de la correlació de forces interna, espanyola i internacional. Només queda, mentrestant, la bala de plata, la fórmula màgica que permet mantenir el procés més enllà del procés perquè el processisme segueixi aguantant. Sempre esperant un dirigent independentista lúcid i valent, i també convincent, naturalment, que digui d'una vegada i clarament la veritat als catalans, i sobretot als fervorosos creients processistes.