Selecciona Edició
Connecta’t

La torre Agbar, una icona amb mala sort

Adorada pels turistes, a la torre Agbar sempre li ha costat encaixar en el seu entorn i en el mercat immobiliari

La torre Agbar, en construcció, en 2004
La torre Agbar, en construcció, en 2004

Com a torre icònica d’una gran corporació no va funcionar. Com a producte immobiliari és tan especial que li costa vendre el seu atractiu. Els qui hi han treballat diuen que és poc pràctica. Donar-li un ús diferent del d’oficines costaria una dinerada. I quan va haver-hi algú disposat a fer-ho, es va cansar per les traves que posava l’Ajuntament. És en una ubicació privilegiada: la plaça de les Glòries, que fa anys que està en obres i és la porta el cotitzat districte 22@. Alguns arquitectes retreuen que en el seu disseny no es va tenir en compte el seu encaix en la ciutat; altres diuen que és un nyap. Dotze anys després de la seva inauguració, el 2005, la torre Agbar torna a ser al centre d’una polèmica que l’assenyala com a icona amb mala sort. Ni tan sols popularment se la coneix amb un renom. És la torre Agbar.

Inaugurada pel rei Joan Carles I el 2005, la torre va ser un encàrrec d’Aigües de Barcelona (Agbar) a l’arquitecte estrella francès Jean Nouvel, que va treballar amb el despatx B720, de Fermín Vázquez, com a soci. La va construir Layetana i va costar 130 milions. Cilíndric, l’edifici té 34 plantes en 145 metres que el situen com el tercer més alt de la ciutat, després de la torre Mapfre i l’hotel Arts. La seva doble pell l’aïlla del fred i la calor i s’il·lumina cada nit, la qual cosa el converteix en una icona, agradi o no. Relacionat ràpidament amb un símbol fàl·lic pels barcelonins, Nouvel va maldar per explicar que s’inspirava en els pinacles de Montserrat.

En instal·lar-s’hi, la companyia d’aigües no el va omplir i va posar en lloguer 10.000 metres quadrats d’oficines. Dos anys després, només havia captat dos inquilins (el diari gratuït ADN i Bull) i durant anys va tenir plantes buides. Fonts coneixedores del mercat terciari a la ciutat expliquen que la dificultat per atreure veïns radicava en què cap companyia volia establir la seva seu a casa d’un altre, perquè allò era la torre d’Agbar. “La imatge de marca era massa potent”, assegura un coneixedor del que va passar. Agbar va començar el 2015 la mudança a un altre edifici d’autor: aquesta vegada Arata Isozaki, l’artífex del Palau Sant Jordi.

Els qui han treballat a la torre Agbar expliquen, resumint i sense donar el seu nom, que és un “edifici guai, però poc pràctic”. “Té la particularitat que l’ascensor i els serveis són enmig de les plantes, que són com un dònut. No veus els companys”. “Hi ha molta llum, però de vegades massa. Quan et toca el sol t’enlluerna i no pots tancar les persianes. I no té vistes perquè les finestres són petites”. “Hi havia endolls pertot arreu i va haver-hi episodis de lipoatrofia”, una malaltia que implica pèrdua de part del teixit gras de les cames i afecta sobretot les dones.

El degà dels arquitectes de Barcelona, Lluís Comerón, subratlla que la torre “és producte i símbol d’un determinat moment d’eufòria econòmica i bombolla immobiliària, quan era freqüent que les empreses volguessin tenir edificis icònics”. “Aquesta iconicitat era un factor prioritari i probablement és el que ha posat la torre en qüestió, donar molta importància a la imatge, perquè a Barcelona és el conjunt el que construeix la ciutat, la qual cosa aporta qualitat”, opina Comerón, que apunta que “en termes arquitectònics estava bé, és una peça interessant”, però “no es va resoldre bé la seva integració a la ciutat”.

El regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament, Daniel Mòdol, autor de la cèlebre comparació de la Sagrada Família amb “una mona de Pasqua gegant”, no defrauda en la seva valoració: “L’únic valor icònic que té és com a llum, ni arquitectònic ni urbà”. “L’arquitectura de mala qualitat té poc recorregut i és difícil de transformar”, afegeix.

Un mirador

La directora de la consultora Aguirre Newman a Barcelona, Anna Gener creu que “un edifici tan icònic i emblemàtic hauria de destinar-se a un mix d’usos que explotés tot el que pot donar de si per obrir-lo a la ciutat”. Suggereix que s’habiliti un mirador –ja atreu molts turistes i té una visió privilegiada de la Sagrada Família–, sales per a reunions, un parell de restaurants… “Que no sigui un edifici tancat al qual no tinguis accés tret que hi treballis”, comenta.

Els experts del sector creuen que després de l’operació fallida d’Emin perquè fos un hotel de la cadena Hyatt, Merlin l’ha comprat sabent que els productes terciaris amb molts metres escassegen a Barcelona. “Però no s’omplirà de seguida”, avisen. El seu nou amo haurà de bregar, a més, amb la neteja de la façana: 60.000 vidres de 120 per 30 centímetres. Abans d’inaugurar-la, el 2005, els seus propietaris explicaven que destinarien un equip de sis persones a temps complet per netejar-les. Una per una. Quatre passades l’any i dues més a les zones que acumulen més brutícia.

 

MÉS INFORMACIÓ