Selecciona Edició
Connecta’t

Retrat d’època de la vida culer

El llibre revela la complicitat entre l’esportista i el periodista, avui impossible en la jungla mediàtica

Retrat d’època de la vida culer

Migueli acaba de fer 65 anys. Es va retirar amb 38. L’altre dia va anar-lo a trobar un veterà amic fotògraf. ¿El molestaria que es publiqués una imatge que havia captat feia més de tres dècades, quan triomfava com a central del Barcelona i de la selecció espanyola? “Ara, ja pots publicar el que vulguis!”, li va respondre fent broma. Aquella foto el mostrava pilotant per un carrer de Barcelona, sense casc, la moto d’alta cilindrada que li havia prestat per a l’ocasió Benjamí Grau, campió d’Espanya de velocitat. “No la publiquis”, li va pregar aquell 5 de maig de 1979, 11 dies abans de l’èpica final de Basilea. Es va estar molt de fer-ho Xavi Valls, coneixedor del perjudici que podia causar al cepat jugador de Ceuta. “El club prohibia expressament als jugadors anar amb moto i la multa estipulada llavors era d’un milió de pessetes”, explica.

'EL MEU BARÇA EN BLANC I NEGRE'

Retrat d’època de la vida culer

Xavier Valls

Base

128 pàg.

28,90 euros

L’anècdota revela la complicitat entre l’esportista i el periodista, el respecte als codis no escrits, una base que permetia captar imatges poc freqüents. Fotos impossibles en la jungla mediàtica actual, tret que siguin robades o publicades pels mateixos esportistes; en qualsevol cas, no tenen la frescor, la intenció i el relat aconseguits per aquells fotoperiodistes de raça.

Ara, esperonat pel suggeriment del periodista Lluís Canut, Xavi Valls publica el llibre El meu Barça en blanc i negre. És un compendi de quatre dècades de professió del fotògraf que va ser l’ull que va escrutar i va interpretar un equip i un club en una època convulsa, gloriosa amb comptagotes, al mateix temps apassionant, magnètica per a milions d’aficionats. No era el Barça punter i dominador d’ara, però enganxava. I allà hi era Valls per estendre acta, arrossegant els 30 quilos de material que calia per captar cada un dels gols, amb unes càmeres només aptes per als que posseïen vista de linx i el dit més ràpid de l’Oest. Va estar a prop del futbolista i del gol, i a prop de la persona, intèrpret de tot el que interessés a l’aficionat culer.

Fa uns anys es van extraviar milers de les seves fotografies en un dels lamentables tràfecs que afecten els arxius d’antigues publicacions, com és el cas de R. B. (Revista Barcelonista), on va treballar 25 anys. Però el seu bagul és immens i, més que mirar-lo, val la pena contemplar-lo i entendre’l. Va saber com tractar cada jugador i entrenador. I va comprendre que el club va molt més enllà de les estrelles. La històrica jugada en què Pelé intenta frenar Cruyff en un Santos-Barça el 1974; els massatges de Rifé, entrenador, a Migueli, sobre la gespa durant el descans previ a la pròrroga de la final de Basilea; una gran parada de Mora davant el Voest Linz el 1974 —llavors també es retratava el porter del Barça—; el gol de l’holandès volador a l’Atlètic el 1973... El llibre és un rosari de fotos històriques, entrellaçades amb facetes més prosaiques i, tot i això, interessants dels herois. Així s’entenen les de Neeskens afaitant-se amb brotxa, o amb la seva dona i el seu fill Christian, nascut només dues setmanes abans, o Cruyff atenent les seves filles Chantal i Susila mentre patinaven sobre gel, i en pijama cap al quiròfan per ser operat, de Michels amb una perruca arrissada a l’estil Rijkaard celebrant el cap d’any de 1977, el casament de Charly Rexach i Sílvia Itoiz, la família Maradona al complet, amb Diego, Lalo i Hugo al capdavant el 1987 a Granada, Gallego posant amb els seus quatre fills...

Valls emfatitza els retrats enmig de la feina de persones com l’encarregat del material, Papi Anguera, l’operadora de la central telefònica, Trinitat Turmo, el guardià del vestuari, Pere Cusola, l’encarregat del bar al costat dels vestuaris, Francesc Martí, el cap de premsa, Ricard Maxenchs, i molts més. El Barça, ve a dir el relat, també s’entén amb imatges com les de Serrat amb l’equip de les Cinc Copes, Aloisio i Regina dos Santos venerant la Moreneta a la capella del Camp Nou, Minguella, Mussons i Hernáez prenent unes cerveses a Mallorca, Kubala i Manchón jugant al minigolf, Helenio Herrera i Antoni Tamayo distribuint les habitacions dels jugadors en un hotel, Canito a la terrassa d’un bar donant almoina a unes gitanes, l’enterrament de Kocsis, Laureano Ruiz a coll dels juvenils... Una ostentació de vista, tècnica i sentiment culer.