Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

La Transició explicada per a nens

‘I ens vam menjar el món’, de Xevi Sala, darrer premi Bertrana, se situa en un nivell ni massa alt ni massa baix

Xevi Sala passa per mitja Transició, també cultural, com la pel·lícula 'Furtivos'.
Xevi Sala passa per mitja Transició, també cultural, com la pel·lícula 'Furtivos'.

Conèixer en un sol dia en Pla i en Carrillo era excessiu per a algú de la meva edat, i segurament també per a algú de qualsevol edat”, diu Gori Vilar, militant comunista, pescador de palangre de l’Estartit i protagonista de I ens vam menjar el món, quarta novel·la de Xevi Sala (la Bisbal d’Empordà, 1965), guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2016. Vilar fa aquesta observació a la pàgina 208, però el lector ja fa una llarga estona que pensa que el do de la ubiqüitat del protagonista de la novel·la s’assembla massa a la vida fulletonesca d’Enric Marco, aquell farsant que va saber inventar-se una existència pertorbadora per fer-se present a bona part dels esdeveniments essencials del segle XX.

'I ENS VAM MENJAR EL MÓN'

Xevi Sala

Columna

300 pàgines

20 / @ 9,99 euros

Al Motel Empordà de Figueres, dos mesos després de la mort de Franco, quan el PCE encara no estava legalitzat, Vilar assisteix a una reunió secreta entre Pla i Carrillo, però abans el lector ja l’havia vist amb Amanda Lear per visitar d’amagat de tothom Salvador Dalí, molt malalt, o havia presenciat com parla amb l’actriu Lola Gaos en un recital d’Ovidi Montllor al cinema Olimpia de la Bisbal —tots dos acabaven de protagonitzar Furtivos—, com sopava amb Kirk Douglas a l’Hostal Llafranch, o com passeja a l’interior de la central nuclear de Vandellós 1. També podria ser que el do de l’oportunitat de Vilar fos una herència genètica: el seu pare, barber de l’Estartit, estant a Bucarest ja havia tingut el privilegi de “receptar miraculoses escumes regeneradores que amb un parell de dies van permetre que en Ceausescu lluís una cabellera presentable”. O potser l’única explicació possible de tantes coneixences es redueix al que afirma quan explica qui era Robert Capa: “Una llegenda tan sols és una mentida que el pas del temps fa més grossa”.

I ens vam menjar el món comença quan Vilar assisteix a l’enterrament d’un amic de la joventut, Kirk Barrera, soldat de transmissions adscrit a la Guàrdia Costanera dels Estats Units, destinat a la base Loran de l’Estartit i de qui “es pot dir que era el soldat menys soldat de tots els soldats, això es notava al primer cop d’ull, amb aquells cabells, més amant de la guitarra que del fusell i amb els braços plens de tatuatges pacifistes contra l’última guerra en què, segons deia, havia participat, la del Vietnam”. Després de la cerimònia, Vilar coneix el seu fill, Elias Barrera —un altre militar, però també un professor de literatura tan competent que fins i tot coneix l’obra de Víctor Català— , i aleshores és quan es posa en marxa la memòria del protagonista per assabentar el lector de les proeses que van viure plegats durant els anys de la Transició, i no és gaire difícil entendre que la novel·la podria dur un subtítol on es fes referència a la Transició explicada per a nens, o que I ens vam menjar el món és un llibre on un periodista competent i ben informat com Sala desembarca en el territori de la ficció. Més enllà dels capítols on es van resumint els episodis més remarcables de la història recent —el referèndum de l’OTAN i l’antiamericanisme recalcitrant de la progressia de l’època, la demolició de les bases americanes de l’Estartit i Pals, la vida clandestina dels ingenus que creien en el comunisme—, I ens vam menjar el món també explica les raons que fan que Vilar digui al fill de Kirk Barrera per què viu a dalt d’una barca, que “visc aquí perquè no tinc enlloc més a on fer-ho, menjo el que pesco i cada mes ingresso la meva paga social a una filla que es pensa que la seva mare, a més d’adúltera, és generosa”. Com a rerefons de la novel·la, hi ha un corrent sentimental ben mesurat que gira al voltant de les estimacions perdudes entre pares i fills i les relacions defectuoses que s’estableixen entre ells.

I ens vam menjar el món és una novel·la que se situa en un nivell que no és massa alt ni massa baix, i es relaciona harmònicament amb el que es considera una saviesa convencional lligada de forma sòlida als valors del bon sentit i de la moral corrent, però hi pot haver algun lector que consideri que el que predomina és la mirada anodina cap a totes les coses, i que salvi només les imatges de l’Estartit a l’hivern, quan el gregal sacseja alguna vela mal plegada de les barques dels pescadors i la llarga passera de fusta que condueix a terra ferma balla com si estigués a punt d’esfondrar-se.