Selecciona Edició
Connecta’t

“La fórmula dels Oscar està acabada, però cap acadèmia és prou autocrítica”

Jaume Figueras ha estat durant 32 anys el cronista de cinema, planer i fiable, de TV3. Ara segueix a ‘Tria 33’ amb menys dedicació. Una veu necessària per conèixer aquesta indústria, aquest art

Jaume Figueras, una vida explicant i estimant el cinema.
Jaume Figueras, una vida explicant i estimant el cinema.

Pregunta. Al desembre va tancar la darrera emissió de Cinema 3 amb un comiat molt breu. Amb prou feines dient que el programa plegava, però que ningú s’esverés, que la informació cinematogràfica continuava al Tria 33. No ens hem d’esverar?

Resposta. No s’han d’esverar. Què va passar? Vaig fer una gravació en dues parts en un restaurant on fèiem el dinar de Nadal i del meu comiat. Una és aquesta que comenta i que es va emetre, i una altra, on deia que després de 32 anys de Cinema 3 ja era hora d’agafar no un any sabàtic sinó un lustre sabàtic. Era un adéu molt definitiu. Però s’acaba el dinar i la productora de Tria 33 em diu que fa falta una cara que presenti el Tria 33 que cada setmana es dedicarà al cinema. Hem fet càstings, em diu, però no n’estem convençuts i em pregunta si jo podria fer la presentació d’un tema, triat per mi, que demana una gravació d’un matí. Ho vaig acceptar i aquell segon tall de comiat que havia gravat no el vam emetre. Aquesta setmana, per exemple, he fet tres minuts sobre La la land, un film que fa un homenatge als musicals, però que no té la vida d’aquests musicals. Cada setmana faré això. No és un editorial. És una presentació del Tria 33 dels dijous que serà una mena de Cinema 3 amb continguts no coordinats per mi. Em limitaré a fer aquesta presentació. I ja està. Tot ha estat molt casual. Molta gent deia que en Figueras se n’anava perquè havien posat Cinema 3 els dissabtes. No és veritat. Cinema 3 continuava tenint una audiència respectable perquè em trobava gent que el mirava un altre dia per internet. Sí que ens va molestar que quan ja ens havien col·locat a la una del migdia dels dissabtes, una setmana, sense saber-ho, el van programar a les onze del matí. Però la meva decisió estava presa abans de tot això.

P. Ha estat un presentador gens solemne. Molt de la broma, d’ironies. A TV-3 sempre recorden que va acabar la crònica d’un festival de Canes amb els peus dins d’una galleda, de cansament.

R. Lluís Maria Güell, que aleshores era el cap de programes, em va dir que no podia seguir així, però em van deixar fer. No he estat mai un presentador típic i sempre he pensat que la millor manera de fer les coses era amb espontaneïtat.

P. Es defineix com a cronista, no com a crític.

R. José Luis Guarner i Cabrera Infante també es presentaven com a cronistes. L’any passat em van donar el Premio Nacional de Periodismo Cultural, però el que jo he fet és periodisme d’entreteniment. Per entendre’ns, les coses que he fet estan més a prop de Fotogramas que de Cahiers du Cinema.

P. És un cronista que dona opinió.

R. És fàcil transmetre entusiasme o decepció i, sobretot, no recomanar allò que et sembla nefast.

P. Que reivindiqui la seva condició de cronista no vol dir que tingui una imatge negativa del crític.

R. No. De cap manera. El que detesto són els crítics que consideren el seu ego més important que les pel·lícules. Tenen més en compte si els han donat un seient que els fa mal al cul que el film. De totes maneres, ara tothom és crític. Començant pels cunyats del dinar de Nadal. No pots opinar de res perquè de seguida et diuen: “Ah sí, això t’ha agradat?”.

P. Truffaut deia que tothom té dos oficis: el seu i el de crític de cinema, perquè el cinema no és intimidant. Passa una mica com al futbol.

R. Tothom hi diu la seva.

P. Però això és saludable...

R. Sí, però fins i tot hi ha gent del món del periodisme que opina sobre cine o futbol sense tenir el coneixement suficient, no tant per opinar, tothom pot opinar, sinó per dictaminar.

P. Amb Pere Fages i Antoni Kirchner, des del Círculo A, va ser l’introductor del cinema d’art i assaig. Per què van plegar?

R. Aquest any es commemoren els 50 anys de l’estrena al cinema Publi de la primera pel·lícula d’art i assaig, Repulsión, de Polanski. Nosaltres, llevat dels Arkadin, no érem empresaris, érem els programadors d’unes sales que tenien altres propietaris. Què passava? Quan teníem les sales en plena marxa, els empresaris es consideraven prou llestos per fer-ho ells sols, i com que no teníem cap mena de contracte de res... així es van acabar el Publi, l’Arcàdia, el Casablanca, etc. No va ser una decisió personal. L’art i assaig va ser una manera d’aprofitar una escletxa de la censura, oberta per José María García Escudero [dues vegades director general de Cinematografía al franquisme], a canvi de fer versions originals, amb sales que no podien tenir més de 500 butaques, etc. Hi ha gent que ho associa a films de pit i cuixa i no va ser això. Per aquesta escletxa van entrar a Espanya Amarcord i Belle de jour. Per exemple, quan el fenomen Helga [un film de divulgació sexual], el propietari de l’Atenas no volia desaprofitar el previsible èxit i programar-la com a art i assaig. Nosaltres vam considerar que seria un frau lamentable i en vam sortir. Casualment, avui fan membre d’honor de l’Acadèmia del Cine Català en Kirchner i m’han demanat que en faci la glossa.

P. Com compaginava ser exhibidor i cronista?

R. Amb tranquil·litat. No vaig tenir mai la sensació que hi hagués interferències. En canvi, un any em van negar la possibilitat de ser jurar dels premis Sant Jordi de RNE perquè era exhibidor. Va ser una etapa enriquidora. Vam fer coses molt diferents. Les sessions golfes ens les vam inventar nosaltres; les sessions sorpresa ens les vam inventar nosaltres...

P. En aquest tema era gat vell, perquè amb 24 anys havia estat cap de publicitat d’una multinacional a Espanya, CB Films.

R. Vaig aprendre molt sobre la indústria i els seus mecanismes d’aleshores. Per exemple, la mida de les lletres dels noms dels actors als cartells havien de tenir una mesura determinada. A Una mujer de paja, Gina Lollobrigida havia d’anar per sobre de Sean Connery, a Europa. I la Lollobrigida havia exigit per contracte que la mida del seu nom fos la mateixa que la del títol de la pel·lícula, i del mateix color. No ho vam fer i vam haver de corregir tota la cartelleria. Cantinflas i Sara Montiel sempre havien d’anar per sobre del títol del film. Eren els que venien el producte.

P. Allò era l’star system que existia perquè hi havia indústria que el fabricava. Ara tot és diferent. Començant per la indústria. Té sentit avui perpetuar les cerimònies dels Oscar, els Goya o els Gaudí?

R. Tots copien el model dels Oscar. Els més avorrits són els Cesar francesos. La fórmula està acabada, però cap acadèmia és prou autocrítica. Haurien de fer com al concurs Ahora caigo, qui s’enrotlli massa... tirar-lo al pou. Un dels problemes és qui vota les nominacions i amb quin coneixement dels films.

P. Recomanaria no fer aquestes cerimònies?

R. Fer-les d’una altra manera. Que el presentador, per exemple, no vulgui fer-se massa el graciós... Quan penses que la gran estrella dels Goya de l’any passat va ser Isabel Preysler... alguna cosa falla.

P. Una altra de les seves activitats ha estat a Fotogramas. Porta el consultori de Mr. Belvedere.

R. Fa molt anys que ho faig. Ara no hi ha les preguntes d’abans sobre qui era l’enginyer de so de tal pel·lícula. Això, una base de dades com IMDB ho ha solucionat. El més curiós d’aquella època amb la censura és que podies dir que existia i explicar què censurava. Ara el meu paper és proposar debats.

P. Quin paper ha tingut Fotogramas?

R. A l’època de la dictadura era una finestra oberta a la modernitat, era, com diu Toni Ulled, l’avantguarda del nou periodisme. Tenia un planter esplèndid de col·laboradors. Després va saber estar atenta al fenomen del vídeo i ara... de les sèries.

P. Segueix les sèries?

P. No gaire. Admeto que m’estic quedant enrere. Jo soc monògam de Mad Men. Per a mi és el millor audiovisual del segle XXI. Va parlar d’una manera sàvia i tangencial de coses tan importants com Bahía de Cochinos, la mort de Marilyn o el duel entre Nixon i Kennedy. Ho entens més clarament que llegint les hemeroteques. Mad Men ja és història. Ara m’hauria de fer fan d’una altra.