Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

Del miasma romàntic

En el peculiar breviari que és 'Estranya forma de vida' hi ha moltes coses que conviden a pensar, entre les quals la molt encertada crítica als valors, els hàbits, l’art i la cosmovisió sencera del Romanticisme,

En el peculiar breviari que és Estranya forma de vida de Ferran Sáez Mateu (un dels millors llibres publicats l’any 2016, dit siga de pas), aplec de textos que desenvolupa i potser millora el model d’un precedent insigne com el Diccionari per a ociosos de Fuster, hi ha moltes coses que conviden a pensar, entre les quals la molt encertada crítica als valors, els hàbits, l’art i la cosmovisió sencera del Romanticisme, entés com un esclafit tòxic de llòbrega megalomania, que arrasà definitivament les formes, els matisos i la contenció de la sensibilitat que havien permés el sosteniment d’alguna mena d’equilibri en la civilització europea. Un moviment, d’altra banda, que entre l’infatuació, el naturalisme i l’amor exorbitat a “les coses populars” obrí la porta al kitsch, a la denominada cultura de masses i a uns altres fenòmens més sinistres. Peter Sloterdijk defineix el feixisme com la irrupció del kitsch i el pop en la política, parafrasejant Walter Benjamin, que considerà el feixisme com una política estetitzada (en el sentit més banal). Si pensem que l’estetització de la vida era el programa de fons del moviment romàntic, haurem de concloure que no els falta raó a tots plegats. És difícil judicar un fenomen tan divers i fins contradictori com el Romanticisme, que inclou entre els seus precursors il·lustrats radicals com Diderot i Lessing i antiil·lustrats pugnaços com Hammann; igual que tampoc és senzill judicar la Il·lustració (ja Lichtenberg va resumir així el segle XVIII: “Un parallamps al damunt d’una guillotina”), però tot fa pensar que, en general, el diagnòstic de Sáez és correcte.

Però hi ha una altra conjectura que fa encara més ominós aquest fenomen. La vaig llegir fa poc en l’obsessiu i desesperançat dietari de Guillem Simó: el Romanticisme és, probablement, la darrera gran construcció cultural d’Occident. I ho és, sense cap mena de dubte. Com el Gòtic, el Renaixement, el Barroc o la Il·lustració, abasta tot Europa (de l’Espanya de Larra a la Rússia de Puixkin) i té llarga durada: el denominat postromanticisme o neoromanticisme és tan romàntic o més —de fet, molt més— que el que s’albira als versos de Schiller o de Coleridge. Beethoven, Goya i Hölderlin, sí, i també Mahler, Gauguin i Nietzsche. Fins i tot les avantguardes no són més que convulsions epigonals del fenomen. I després d’això, res. El que no n’és estricta derivació és un pur desori, o una simple fotesa. Com diu Simó, després, “l’home occidental ha anat culturalment de capoll”.

Ens agrade o no, el Romanticisme és l’últim gran triomf de la civilització europea. La resta no té nom. I també cal confessar que, si al cap de 200 anys, encara no hem sabut bastir res que tinga cara i ulls i que puga establir-hi, almenys, un mínim contrapunt decent (no parle ja d’una refutació o d’una alternativa), la culpa d’això no deu ser del Romanticisme, sinó nostra. Això el fa encara més humiliant, i més intolerable.