Selecciona Edició
Connecta’t

‘Tot o res’, a pèl

Un programa amb moltes preguntes, com ha de ser, al qual fa falta molt farciment perquè no sembli l’examen d’un profe més inclinat a donar carbasses que premis

Ares Teixidó a Tot o res, que resol amb correcció un paper dur.
Ares Teixidó a Tot o res, que resol amb correcció un paper dur.

Els concursos sense cap altre al·licient que els concursants responent preguntes n’han de fer moltes. Tot o res, el dia del seu debut a TV-3, va satisfer aquesta condició. En tres quarts d’hora n’hi va haver 59. Per fer-nos-en una idea, Saber y ganar (TVE), el gran degà d’aquest gènere, al seu programa del 4 de gener en va fer 56 en 36 minuts. Una més amunt, una més avall.

Al vídeo de promoció del nou programa diari de TV-3, la presentadora, Ares Teixidó, sortia atabalada documentant-se en una biblioteca. No sé si era una riallera ironia sobre el seu recent passat televisiu, on no li han calgut gaires enciclopèdies (Cazamariposas, Gran Hermano VIP o El amor está en el aire), però per anar a aquest programa tampoc és obligat haver-ne consultat moltes. La xamba pot mitigar moltes ignoràncies, algunes perfectament comprensibles. Fins i tot, dignes d’encomi.

A l’inici, la presentadora va fer una brometa sobre la seva pròpia intel·ligència, o manca d’ella, absolutament sobrera (“Volien una presentadora simpàtica, i aquí la tenen, simpatiquíssima; volien una presentadora intel·ligent, i aquí la tenen... simpatiquíssima”). Els guionistes s’ho haurien d’haver pensat dues vegades en escriure-la i ella en fer-la. Perquè Teixidó va resoldre amb naturalitat i correcció el seu paper, realment dur. No té cap mena d’ajuda. No hi ha una segona veu, per exemple, per formular les preguntes; no hi ha elements juganers per il·lustrar l’encert o no dels concursants (com, un cas, les bombes de fum de Boom!), hi ha públic, però amb el paper de la trista figura, i hi ha un monòton, persistent, so de fons que pot resultar irritant o fer pensar que s’acosten zombis. Un lúgubre plató blau ajuda molt poc a l’alegria que Teixidó s’esforça, sense excedir-se, a transmetre. Ànims, Teixidó!

La fortuna en la tria d’una resposta sobre les que es presenten pot ajudar a encertar-la. Un recurs molt comú a molts concursos i que, en principi, també ha d’animar el teleespectador a participar a endevinar-la. Les preguntes sempre van encoixinades amb alguna ajudeta (s’ha de triar una resposta sobre les que es donen o només cal jugar-se-la amb un sí o amb un no). En aquest sentit, la fórmula més interessant és quan, al final, el concursant s’ha de guanyar que es redueixi el nombre d’opcions que se li presenten per respondre la darrera pregunta, la del tot o res, responent-ne d’altres. En el repertori de preguntes no es van estalviar aquelles en què demostres més cultura ignorant la resposta que sabent-la. Per exemple: quan es va publicar la primera foto d’un petó als llavis entre Letizia i Felip o el sastre de la senyora Clooney. És un concurs amb molt poca varietat en els formats de les proves.

De les tres fases del joc, per anar fent la tria entre els quatre concursants inicials, la primera és la menys àgil. La mecànica introdueix la figura d’un concursant privilegiat, anomenat el mestre, que pot triar els temes de les preguntes i a quins altres concursants els adjudica, i els empats, quan hi són, es resolen a favor seu. A més, en la primera fase, quan li pregunten la mateixa pregunta que ja ha fallat un altre concursant, té tres respostes per escollir enlloc de quatre. Hi ha una opció menys, la que ja ha fallat el primer. El dia del debut, el mestre va ser qui va arribar a la final. Però, el dimarts va ser eliminat. I aquí TV-3 va donar mostres novament de la seva gasiveria a l’hora de retribuir la feina dels concursants. Tots se’n van anar a casa amb les butxaques buides... En resum, un programa amb moltes preguntes, com ha de ser, al qual fa falta molt farciment perquè no sembli l’examen d’un profe més inclinat a donar carbasses que premis.