Selecciona Edició
Connecta’t

La felicitat dels nens del Barça

Ja no es tracta d’aprendre a jugar sinó de vèncer, de guanyar partits, campionats i títols, de tenir un representant més que no pas uns pares

El Barça infantil celebra el títol al MIC el 2015.
El Barça infantil celebra el títol al MIC el 2015.

Ara que els grans ja ens hem atipat fins a rebentar, ens convindria cedir el protagonisme durant uns dies als nens, també en el futbol, almenys fins que encara voltin per aquí les joguines dels Reis. No sé pas com s’ha de fer, i menys després de veure com es va programar un partit de Copa per excel·lència com és l’Athletic-Barça la mateixa nit que arribaven Melcior, Gaspart i Baltasar. Tinc la sensació que hem perdut les ganes de tornar a ser petits i, en canvi, voldríem que els nostres fills es fessin adults de cop, com si la ingenuïtat d’un nen que vol arribar al Barça o a l’Espanyol no fos una il·lusió sinó la frontera que separa els bons dels dolents, el Camp Nou o Cornellà del camp que ja no té ni el Perafita.

Ja no parlem d’infantils sinó de figures quan guanyen un torneig com el de la Liga Promises de Tenerife. Tenim pressa perquè deixin de ser promeses i es converteixin en una generació capaç de substituir la integrada per Xavi, Iniesta i Messi. Han deixat de ser aspirants a jugadors de futbol per convertir-se en campions d’Espanya, i si s’estira una mica més, d’Europa. Ja no es tracta d’aprendre a jugar sinó de vèncer, de guanyar partits, campionats i títols, de tenir un representant més que no pas uns pares, de ser el que volen que siguis i no pas que el que et ve de gust ser, de formar part d’un grup d’escollits i no d’una colla d’amics de Vic o Mataró.

Tot va molt de pressa, a la Lliga, a la Premier i a la Bundesliga, per no parlar de l’Argentina o el Brasil. Molts clubs s’omplen la boca de tenir el millor planter del país, d’apostar més que cap d’altre pel futbol base, i segurament un dels que pot presumir més de potenciar els joves valors és el Barça. La història avala la bona relació del club blaugrana amb el planter, amb equips filials com l’España Industrial, el Condal o el Barcelona Atlètic, i els seus millor equips, com ara el de les Cinc Copes, el Dream Team o els últims de Guardiola, Tito i Luis Enrique, han tingut com a bandera jugadors de la casa, futbolistes que des de petits volien jugar a les Corts o al Camp Nou.

Molts equips juvenils del Barça han estat campions d’Espanya, i alguns han tingut molta anomenada com a col·lectius, sobretot els que als anys setanta va entrenar Laureano Ruiz. Individualment, en canvi, pocs jugadors van arribar al Camp Nou. Rojo, per exemple, hauria estat segurament un anònim si Menotti no l’hagués reclamat tot just arribar, quan va demanar on era aquell nano que havia quedat per darrere de Maradona a la classificació de millors jugadors del mundial del Japó. El planter va guanyar protagonisme quan els tècnics del Barça van ser valents i van apostar per jugadors que s’haurien pogut perdre sense la seva intervenció: on haurien arribat Milla o Guardiola sense Cruyff?

També Rijkaard va ser valent amb Xavi, i Guardiola amb Busquets. La diferència d’abans amb ara és que el club ja no està a l’expectativa de les preferències de l’entrenador que segui a la banqueta de l’estadi, sinó que ven la seva escola de formació com a referència al món del futbol i desenvolupa programes ambiciosos com Masia 360. El planter és un actiu extraordinari per comercialitzar la marca Barça. La directiva s’omple la boca quan parla de l’estil del FC Barcelona i al mateix temps assegura que es impossible tornar a tenir una fornada de futbolistes com l’actual, de manera que, mentrestant, dona per bo que els equips inferiors guanyin campionats com els de Tenerife o Brunete.

És una manera elegant de donar a entendre que el futur no depèn del club sinó de la categoria dels joves que arribin a la Ciutat Esportiva. No es tracta de qüestionar la tasca de captació i organització del futbol base en dies de Reis, sinó d’anar amb compte amb la propaganda i la política d’aparador, perquè pot ser contraproduent i frustrant per als nois del Centre de Formació Oriol Tort, i també amb l’esperit infantil que es va veure en els nens que van presenciar l’entrenament del dia 3 al Miniestadi. Aquells infants van ser més feliços que mai per tenir a tocar els jugadors del Barça. Massa sovint el futbol s’ha distanciat del camp per convertir-se en una mercaderia televisiva que no té cap respecte per l’esperit lúdic que defensen els que aclamen Messi.

Una cosa és dir-li a Messi que no se’n vagi i una altra creure’s que ets Messi o que et convencin que seràs Messi. Només cal veure la pressió que aguanta el coreà Lee, aquell nen que va ser el motiu de la denúncia i sanció de la FIFA, el mateix a qui li costa treure cap al Barça B. Tal vegada era un bon motiu per reflexionar-hi per Reis. Els grans hauríem de recordar que parlem de petits i no de futbolistes i que, per tant, s’imposa deixar els nens tranquils; jugar i no dramatitzar; aprendre més que guanyar; viure com a aficionats i no com a professionals, disfrutar de la vida, ni que sigui fins que torni l’escola; planyo els mestres quan els pares vulguin fer creure que el seu fill és Einstein.

Som els adults els que sovint fem malbé els petits. Respectem almenys els Reis i siguem tots nens.