Sedició
El càstig desproporcionat, segons el Tribunal Constitucional, és un evident i inútil excés de coacció que soscava els principis elementals de justícia
Josep Anglada és l’únic regidor de Plataforma Vigatana de l’Ajuntament de Vic, que té 21 regidors. Va militar amb Blas Piñar i abans amb Fuerza Nueva (grup feixista durant la Transició, relacionat, segons algunes informacions, amb els assassinats d’advocats del carrer Atocha de Madrid). Anglada va formular una denúncia preventiva insòlita per rebel·lió i sedició contra el ple ordinari de l’Ajuntament de Vic “a celebrar el proper 9 de desembre del 2015”. S’havia de debatre una proposta de moció de suport a la resolució del Parlament de Catalunya que havia estat invalidada pel Tribunal Constitucional. La denúncia no la va presentar davant del jutjat de Vic ni davant dels Mossos d’Esquadra, que són la policia judicial de Vic. La va presentar davant del Comandament d’Operacions de la VII Zona de la Guàrdia Civil, amb seu a Barcelona. La insòlita denúncia, que va arribar immediatament a l’Audiència Nacional, es referia a fets que encara no s’havien produït. Per això era imprecisa i jurídicament inconsistent.
No obstant això, el fiscal de l’Audiència Nacional va fer seva la denúncia i la va reformular procurant completar les seves irremeiables insuficiències. Va fer servir les dades del ple municipal, que es va celebrar posteriorment. Al ple, el regidor cupaire Joan Coma havia proposat “no supeditar les decisions de les nostres institucions a les decisions de les institucions espanyoles, i en particular del Tribunal Constitucional, mancat de legitimitat i competència”. I va fer una crida a la desobediència, afegint que “per fer la truita cal trencar els ous”, refrany clàssic amb el qual assumia la conseqüència de suportar els riscos judicials de la desobediència. Exclusivament amb aquestes dades, el fiscal conclou que hi ha indicis d’un delicte d’incitació o provocació a la sedició.
Generalment, les deduccions conspiranoiques s'han de rebutjar. No són imaginables, ni serien admissibles, connexions entre Anglada i el Comandament d’Operacions de la Guàrdia Civil, ni entre aquest i la Fiscalia de l’Audiència Nacional. Però és evident que aquesta Fiscalia ha “afinat” la insòlita denúncia d’Anglada, i això ha passat mentre el comandament suprem del Benemèrit Institut era el ministre que presumia davant del director de l’Oficina Antifrau de poder aconseguir que la Fiscalia afinés les seves denúncies.
El delicte de sedició consisteix en un alçament públic i tumultuari per impedir per la força, o fora de les vies legals, que una autoritat o un funcionari compleixi les resolucions administratives o judicials. Segons el Tribunal Suprem, un alçament és un aixecament, revolta o insurrecció dirigits contra l’ordre jurídic establert o contra el funcionament normal de determinades institucions. Ha de ser públic, això és, obert, exterioritzat, perceptible, i tumultuari, tant si és desordenat o a batzegades, com si és organitzat i ordenat. Sens dubte, un simple al·legat durant un ple ordinari de l’Ajuntament de Vic no arriba a aquestes dimensions de revolta pública tumultuària.
Certament, el regidor denunciat no és la reencarnació de Robespierre. Ni tan sols la de l’alcalde de Móstoles del 1808. No va incitar a violentar l’activitat d’altres autoritats. Simplement va fer una crida a la desobediència voluntària als altres regidors, perquè donessin suport i imitessin el Parlament i el Govern de Catalunya. La Fiscalia acusa Forcadell, Homs, Mas, Rigau i Ortega de desobediència al Tribunal Constitucional, però mai de sedició. Seria incoherent que la provocació a imitar la seva conducta desobedient es perseguís com a provocació a cometre una altra conducta diferent molt més greu, com és la sedició. Seria incoherent i desproporcionat.
El càstig desproporcionat, segons el Tribunal Constitucional, és un evident i inútil excés de coacció que soscava els principis elementals de justícia. El fiscal sembla que ha secundat, afinat i reformulat la denúncia inicial d’Anglada per assegurar l’èxit de la seva acusació, perquè la provocació a la sedició sempre és delicte, encara que després no hi hagi sediciosos. No obstant això, la provocació a la desobediència, si finalment ningú desobeeix, no és delicte, no és res. L’al·legat desobedient del regidor cupaire hauria de ser irrellevant judicialment.
L’acusació del fiscal, desproporcionadament severa, és jurídicament més que discutible, innecessària i, per tot això, injusta. És un malbaratament inútil de coacció i, conseqüentment, una irresponsable fàbrica d’independentistes. Alimenta l’animositat de l’entorn de l’acusat amb raons de victimisme processal, empenyent-lo cap a espais imprevisibles i preocupants. Possiblement satisfà Anglada i els seus, però, sens dubte, farà de l’adversari que discrepa un enemic irreconciliable, i ja se sap que, com va dir Jacinto Benavente, un enemic només comença a ser temible quan comença a tenir raó.
José María Mena és exfiscal en cap de Catalunya.
